|
Després
de dos anys d’experiment, el New York Times ha renunciat a cobrar als internautes per la seva hemeroteca i els seus columnistes. Qualsevol article a partir de 1987 és ara d’accés gratuït. I Murdoch, el nou amo del Wall Street Journal, diu que vol fer el mateix amb el diari digital més rendible del món. El motiu de fons: la inversió en publicitat a Internet durant la primera meitat de 2007 als EUA va augmentar un 23%, fins als 10 mil milions de dòlars, i no para de créixer des de 2002. Vol dir això que els mitjans digitals ja han trobat el model de negoci ideal? Ni de bon tros, i hi ha veus que alerten del risc d’apostar-ho tot a una sola carta.
El Times tenia més de 200.000 subscriptors a Internet (més uns 400.000 del diari de paper, amb accés gratuït a l’àrea restringida de la web) que pagaven 50 dòlars anuals i suposaven uns ingressos de 10 milions de dòlars. El Wall Street Journal disposa d’un milió de subscriptors al seu web i ingressa 65 milions de dòlars anuals. Els directius d’aquests mitjans han d’haver calculat bé els riscos. La teoria és que l’increment
de visites que suposarà obrir els continguts augmentarà
de forma dràstica els ingressos publicitaris. La clau es diu
“optimització per a cercadors” (SEO en les seves
sigles en anglès), que permet que els articles dels diaris
digitals apareguin als primers llocs en els resultats de les cerques a Google i similars.
De fet, NYTimes.com ja era la web més visitada entre les dels diaris nord-americans i havia doblat
el nombre d’usuaris únics mensuals (fins arribar als 12
milions actuals) des que va començar a usar estratègies
de SEO al 2005, ingressant 70 milions de dòlars en publicitat. Si va créixer tant amb una part de contingut tancada, obrir-ho pot ajudar a accelerar el creixement? Els directius del Times creuen que sí, i també esperen que augmenti la seva influència en la blogosfera, on es cou una part important de la opinió pública als EUA.
La
incertesa del petit mercat català
És
evident que només té sentit cobrar per productes i
serveis originals, que l’usuari pugui percebre com un avantatge comparatiu respecte a l’oferta de continguts a la Xarxa, majoritàriament gratuïta. A casa nostra, La Vaguardia cobra 95€ anuals per l’accés als continguts de paper a Internet, i alguns diaris digitals ofereixen serveis especials de pagament: Vilaweb, per 36€ a l’any dóna als seus lectors correu-e, blog i una eina de traducció; e-Notícies cobra 124€ pel seu confidencial.
Malgrat que també creix a bon ritme, el mercat publicitari d’Internet a Catalunya és molt petit comparat amb el nord-americà: les empreses catalanes van
invertir 12 milions d’euros el 2005, un 55% més que l’any anterior, però només un 1% del total del pastís
publicitari dominat per la televisió. I la publicitat a
Internet està concentrada en molt poques mans: als EUA 50 webs s’emporten el 90% dels ingressos i els cercadors guanyen la batalla als webs de notícies. Ser líder en el teu
mercat és clau per viure de la publicitat.
Si les estratègies de continguts de pagament no han acostumat a reeixir en els mitjans digitals, la publicitat no és encara cap garantia ferma de futur. Els internautes tendeixen a ignorar
els banners, per la qual cosa cal encara investigar fórmules
més efectives com el patrocini o els anuncis de text adaptats al context; i el concepte de pàgines vistes –crucial fins ara per calcular l’efectivitat dels anuncis– està perdent força en la medició d’audiències: el temps de cada visita és molt més indicatiu de la satisfacció dels usuaris. Viure de SEO, de visitants ocasionals portats per buscadors no
sembla l’estratègia més adequada a llarg termini
comparat amb el valor d’una comunitat de lectors fidels (de
pagament o no), amb perfils identificables atractius pels anunciants. Però el més probable és que els mitjans
generalistes i els especialitzats acabin trobant fòrmules ben diferents per aconseguir la rendibilitat.
|
