Repàs del que han estat els darrers mesos en matèria de comunicació

Un curs intens

Àlex Gutiérrez (text)

El curs s’ha acabat amb la sensació que les vacances d’agost seran només un breu respir abans d’una tardor que es presenta moguda. El sector de la comunicació viu en permanent ebullició d’un temps ençà i la posada en marxa de l’edició estival d’aquest portal pot ser un bon pretext per repassar el que han donat de sí els darrers mesos.

Com és de preveure, els majors rebomboris s’han donat en el sector públic. El Govern del tripartit encara es troba en fase d’assentar els seus canvis en matèria de comunicació i no es desempallega de la sensació de ser un executiu nou, que no ha pogut emprendre encara la velocitat de creuer.

Foc a Catalunya Ràdio

La crisi més sonada ha estat la de Catalunya Ràdio, que s’ha saldat al juliol amb la dimissió

La dimissió de Montserrat Minobis com a directora de Catalunya Ràdio ha estat el punt final d'una gestió envoltada de polèmica

de la seva directora, Montserrat Minobis. La gestió de l’exdegana del Col•legi de Periodistes ha estat polèmica, tant per la marxa de professionals destacats (Basté, Clapés…) com pel conflicte amb els treballadors de la casa, que reclamaven l’equiparació salarial amb els seus col•legues de TV3. Amb tot, els resultats de l’audiència l’avalaven, ja que els successius EGM no registraven cap retrocés de Catalunya Ràdio (tot i que Rac 1 va escurçant distàncies).

Els mitjans de la Corporació han estat durant aquest any en el punt de mira, sotjats pels ulls més sensibles en qüestions nacionalistes, afanyosos de poder assenyalar qualsevol espanyolització de “la teva”. Polèmiques com la d’acceptar entrevistes en castellà (en comptes d’acceptar la traducció simultània) no han ajudat precisament a esvair la sensació que els mitjans de la Generalitat pateixen un procés de descafeïnització. Un corrent crític al PSC assegura que la voluntat d’aquest partit és afeblir els mitjans de la CCRTV per tal de primar les televisions i ràdios del grup Prisa a Catalunya.

El principal argument contra aquesta tesi duu el nom del director general de l’ens, Joan Majó. Ben significatiu és l’episodi segons el qual, en un congrés del PSC, Majó va assegurar que si el criticaven gent del seu partit, aleshores devia voler dir que ho estava fent bé. Sembla doncs que Majó s’ha pres seriosament el seu paper i que es recolza en els seus notables èxits de gestió per defensar una posició prou independent del seu partit.

La política de Palau

Mentrestant, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, l’àrea de Comunicació ha viscut un semestre ben mogut, que va començar amb la crisi del Carmel, i una polèmica nota de premsa que va aixecar sospites de censura informativa per part del Govern.

El gran tema de l’any han estat els ajuts a la premsa, ja que enguany es posava en marxa un sistema de concurrència pública que pretenia dissipar l’ombra de sospita que sempre acompanyava aquest tipus de subvencions. Per fer-ho, s’han establert uns criteris objectius que han provocat que fins a 145 projectes hagin pogut gaudir d’un ajut de la Generalitat (a l’espera que alguns més ho facin a compte d’una partida pressupostària de l’Institut Català d’Indústries Culturals). El repartiment de diners ha estat ample, en el sentit que moltes empreses hi han tingut accés (a més, la convocatòria s’obria per televisions, ràdios i mitjans digitals) tot i que els grans grups com Godó, Zeta, Comit-Hermes o CCC (l’editora de l’Avui) han acaparat el 85% d’aquests diners.

També cal computar com actiu del Govern per al seu balanç del curs haver dotat l’Agència Catalana de Notícies (ACN) d’un contracte programa que hauria de servir per reimpulsar el servei. Amb una dotació de més de nou milions d’euros en tres anys, ERC ha aconseguit satisfer un dels seus projectes en l’àmbit de la comunicació que no aixecava precisament massa entusiasme en els altres socis del tripartit.

El baròmetre de la cultura i la comunicació és un altre dels projectes d’ambició beneïts ja pel corresponent acord de Govern. En aquest cas es tracta d’obtenir dades el més fiables possibles de la penetració dels diferents mitjans al país, per tal de complementar dades que es consideren poc fiables, com l’EGM. El fet que es duran a terme tantes enquestes a Catalunya com al conjunt de l’Estat en fa l’EGM permet aventurar que els resultats seran de prou exactitud. La qüestió és important, tenint en compte que un dels problemes amb què es topen les publicacions catalanes és la dificultat d’obtenir publicitat de les centrals de compra (Carat, Mediaplanning, Equmedia…), malacostumades a mirar només xifres estatals sense considerar els beneficis de planificar tenint en compte l’existència d’un mercat català.

Menys fortuna ha tingut el Govern a l’hora de tirar endavant dues lleis que pretenia aprovar abans de l’estiu. Tant la de l’Audiovisual com la de la Corporació hauran d’esperar al setembre i, si bé en el cas de la primera el consens està ja tancat, en la segona CiU menté una forta oposició al fet que el nombre de membres del Consell d’Administració de la Corporació passi de 12 a 7. Algunes interpretacions asseguren que la qüestió no és essencial per a CiU, sinó que ho utilitza com a eina dil•latòria per tal de precisament empantanegar lleis en la mesa de negociació i guanyar arguments així per alimentar la sensació de què el Govern no governa, leit motif del partit durant aquesta primera meitat de legislatura.

També queda per a la tardor el concurs que ha de regir l’adjudicació de llicències de la TDT. El Govern ja ha presentat, però, el seu pla d’implantació i manté la previsió de realitzar l’apagada analògica de manera progressiva entre el 2008 i el 2009, de manera avançada a la de la resta de l’Estat.

Privat però no tant

En l’àmbit privat, les maniobres més rellevants també han tingut al Govern com a protagonista secundari, probablement al seu pesar. És el cas de la compra d’Ona Catalana per part de Prisa. L’operació es va anunciar fa un any i ha calgut tot aquest temps per reunir la documentació, presentar-la al CAC, que aquest lliurés un informe al Govern i que el Govern l’assumís finalment. Com que es donava llum verda a la compra, els sectors nacionalistes s’ho han pres com una confirmació de la voluntat de Prisa de convertir-se en hegemònica també a Catalunya tal i com ho és a la resta de l’Estat. A més, el CAC imposava unes condicions (desprendre’s d’unes freqüències a Barcelonas i Girona) que a la pràctica no hauran de complir, ja que l’Executiu de Zapatero ha aprovat una llei d’impuls de la TDT que, de retruc, elimina els límits de concentració als quals apel•lava l’informe. Amb menys polseguera, també ha rebut llum verda la compra del 75% de Flaix TV per part de Vocento, propietària de l’ABC.

Ara, si hi ha hagut un afer que va estar a punt d’esdevenir un culebrot va ser la venda de l’Avui. Després de nombroses reunions, es va acordar que se’n farien càrrec el grup Godó i Planeta, amb un 40% de les participacions cadascun. El 20% restant estaria en mans de l’Administració, via Institut Català de Finances, que no intervindria en la seva línia editorial. Actualment el diari prepara el seu rellançament amb un canvi de disseny en profunditat (i l’adopció del color a totes les pàgines) previst per al setembre.

El setembre es configura, doncs, com un mes clau per al sector de la comunicació. No només d’Estatut viu la política, però la seva omnipresència ha eclipsat certament no pocs afers relacionats amb l’àmbit de la comunicació. L’inici del nou curs podria servir-li al Govern per fer un tomb i que els compromisos adquirits amb el pacte del Tinell ja satisfets siguin majoria. L’equador de la legislatura arriba el novembre i l’Executiu necessita enterrar la imatge de mesell que l’ha atenallat els primers mesos del seu mandat.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.