La històrica capçalera deixa d'editar-se pel descens continuat de vendes registrat en els darrers anys

El tancament d’El Víbora certifica la fi

de l’era daurada per a l’edició de còmics

Joan Vint (text)

Portada del darrer número d'El Víbora

Nazario signa la darrera portada de la revista El Víbora, que a més és l’última. El dibuixant barceloní il•lustrava també la primera pàgina del primer exemplar d’aquesta publicació, que 25 anys enrere i sota l’epígraf de “Còmix para supervivientes” iniciava la seva singladura. Després de 300 números, però, El Víbora s’extingeix: mor així la darrera revista de còmics que s’editava a l’Estat.

Els llibres d’estil ho prohibeixen explícitament, però la història del darrer any d’El Vibora mereixeria el suat titular de “Crònica d’una mort anunciada”. La revista va publicar a la primavera una portada tota vermella on només es llegia “¿El Fin?”. Era un crit d’alarma provocat pel descens continuat de vendes dels darrers anys. L’editor situava el llindar de la viabilitat en els 8.000 exemplars, 2.000 per sota d’allò que últimament aconseguia la revista. Es va llençar un ultimàtum: si en tres mesos les vendes no remuntaven (la revista no té publicitat) plegaria veles. Després d’una primera resposta positiva dels lectors, les vendes es van estancar. Només es va aconseguir perllongar l’agonia durant uns mesos més. Ja a l’octubre, El Víbora anunciava que el seu número doble 299-300 seria l’últim.

Entre les mesures que es van instaurar a la darrera etapa per tal d’enganxar lectors que s’haguessin despenjat de la revista hi destacava el canvi en les portades. Després d’anys en què les noies més o menys pneumàtiques i poc amigues de l’abric poblessin les primeres pàgines (i els responsables reconeixien que eren un ganxo innegable) es va optar per suprimir-les i triar il•lustracions que recordessin més el gènere de còmic underground. El sexe venia, sí, però podia estigmatitzar i es creia que un canvi d’orientació podia reenganxar vells nostàlgics que s’haguessin despenjat del gènere. A més, es va apujar el preu i la revista va passar de costar 2,95 euros fins als 3,95.

El Víbora alertava els lectors de la delicada situació en què es trobava i es donava tres mesos de marge per recuperar l'alè.

La desaparició d’El Víbora no implicarà que plegui Ediciones La Cúpula, SL. Comandada per l’històric Josep Maria Berenguer –i impulsada en els seus inicis per un altre històric, Josep Toutain–, l’editora mantindrà la revista de còmic eròtic Kiss i la publicació d’àlbums monogràfics d’aquells dibuixants més exitosos dels que conformaven la nòmina de La Cúpula. Això inclou des de clàssics dels 70 i 80 com Gilbert Shelton, Max, Miguel Ángel Martín o Robert Crumb fins a autors més contemporanis com Peter Bagge o Daniel Clowes. Un bon grapat de dibuixants i guionistes considerats essencials tenen la seva carrera íntimament lligada a La Cúpula, editora batejada arran de la volta construïda pel propi Berenguer a la seva casa de La Floresta.

Pel que fa a la revista Kiss, no tindrà el mateix valor emblemàtic d’El Víbora, però la seva supervivència sembla assegurada: 23.000 exemplars mensuals estables de mitjana venuts, i amb edició paral•lela per al mercat francès.

L’impuls dels 80 s’acaba

Amb el tancament d’El Víbora, es posa fi (definitivament?) al paradís que era Barcelona pel que fa a l’edició de còmics. La gran majoria de publicacions van sortir d’editors catalans, com és el cas de les emblemàtiques Zona 84, Cimoc, Totem, Makoki, El Cairo o

Portada del primer número de la revista, que originàriament s'havia de dir Goma-3. La tardocensura va desaconsellar el nom, així que es va optar per El Víbora.

Rambla. Revistes totes elles que van viure un apogeu a la dècada dels 80 i principis dels 90 i que es van beneficiar de l’era Mariscal, on el còmic era considerat l’expressió quintaessencial de la modernitat. Amb l’arribada dels manga i la popularització dels vídeojocs, les noves generacions van trobar altres refugis lluny de les vinyetes subversives i van iniciar l’extinció lenta però implacable de les esmentades capçaleres.

El propi Josep Maria Berenguer reconeix que “el gust pel còmic ha canviat molt en els darrers anys i s’ha perdut l’impacte i la sorpresa que produïa al lector aleshores. El públic tendeix ara a les novel•les gràfiques, a banda de l’èxit ineludible del manga”. Autors i editors coincideixen en què el gènere del còmic en si ha perdut el contacte amb el carrer que tenia anys enrere.

Des d’un punt de vista empresarial, cal registrar en els darrers anys l’aparició d’editores especialitzades que publiquen àlbums monogràfics (Sinse Ntido, De Ponent, Astiberri…) i la intrusió de grans companyies com Planeta i DeAgostini, que han fet forat sobretot amb les anomenades novel•les gràfiques.

Les xifres canten

Amb aquest panorama, Berenguer ha de donar per acabat el seu somni d’editar una revista generalista de còmic underground amb allò millor del panorama nacional i internacional. Després d’haver fet tirades de 50.000 exemplars (amb cims de 80.000), calia conformar-se ara amb 20.000 còpies, de les quals només se’n venien 6.000. Voler arribar als quioscos obligava a fer una tirada àmplia, que ha acabat degenerant en un excés letal d’exemplars retornats.

Després de lluir el lema “Comix para supervivientes” durant 25 anys, el darrer número d’El Víbora que ha arribat al quiosc s’ha permès la llicència irònica de variar-lo per un lacònic “Comix para ex- supervivientes”. El món de la vinyeta enceta una temporada de dol.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.