L'aparició de nous diaris i la guerra pels sistemes de medició són els principals reptes immediats

Els gratuïts, en el punt d'inflexió

Daniel Canchado (text)

Intentar col·locar els gratuïts als quioscos ha estat motiu d'enfrontament

Hi havia tintes que aguardaven ben carregades la darrera onada de l’any de l’Estudi General de Mitjans (EGM). Les dades publicades, malgrat el notable continuisme, han servit durant aquests dies per amanir tota mena de tertúlies i columnes on, gràcies a la paritat dels principals percentatges, podia defensar-se còmodament tant la tesi com l’antítesi. Molts titulars evidenciaven la voluntat de veure una mateixa ampolla mig plena o mig buida.

Però hi hagut una dada que, tot i la seva contundència, n’ha restat al marge. De fet, acostuma a figurar a la part baixa de les taules, amb un asterisc. Es tracta de la difusió dels gratuïts, una xifra milionària que fa tres anys s’hauria considerat escandalosa però que, a hores d’ara, fins i tot els seus detractors saben que han d’assumir.

20 Minutos i Metro ocupen de nou la tercera i quarta posició del cobejat rànquing d’audiència (circumstància que es repeteix des de la primera onada de l’any 2003), amb 1.862.000 i 1.605.000 lectors diaris respectivament. Cada cop més lluny d’El Mundo (1.314.000) i més a prop dels fins ara imbatuts líders: Marca, nau insígnia de Recoletos, amb 2.619.000, i El País, tòtem del Grupo Prisa, amb 2.155.000.

Si a la dels dos gratuïts majoritaris li sumem l’audiència que arrosseguen la resta de publicacions de lliure distribució, la balança amb els diaris de pagament comença a oscil•lar, paulatinament, cap a un cert equilibri. Queda així perfilat, doncs, i cada vegada amb major precisió, un nou panorama periodístic on les capçaleres clàssiques conviuen amb moltes d’altres d’incorporació recent i amb una manera de fer radicalment distinta, ja que no es compren.

20 Minutos i Metro (subministrats de dilluns a divendres) són més que la punta de l’iceberg però, per sota, tenen una gens menyspreable base de mitjans gratuïts locals amb periodicitat variable que, segons les dades de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), arrepleguen quatre milions de lectors. L’ACPG la integren 45 capçaleres, que en total editen 1.600.000 exemplars. Una de les condicions per entrar a l’Associació ha sigut fins ara sotmetre’s al control de l’OJD. Això vol dir que les dimensions d’aquest sector són molt més grans, ja que a Catalunya existeixen prop de 250 capçaleres gratuïtes més no controlades.

El descobriment de la fórmula

Alguns periòdics gratuïts locals van decidir apostar decididament des d’un principi pel que ja es coneix com a informació de proximitat, una franja que per les seves aspiracions els grans diaris no cobreixen. Amb un potencial de lectors tan ampli com la gent que trepitja el carrer, la facilitat per adaptar-se als mercats publicitaris locals i l’escàs volum de despeses internes a què es comprometen han pogut proliferar i anar conquerint territori.

Curiosament, en el cas de Barcelona, una de les primeres pistes d’on era el negoci la va donar una empresa aliena als mitjans de comunicació, com és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). L’any 2000 va convocar un concurs per adjudicar la llicència d’un diari gratuït que es distribuís a les estacions del metro. El concurs va quedar desert però, al poc temps, Barcelona y m@s sortia al carrer. De fet, ni tan sols Metro es reparteix dins de les instal•lacions del metro.

Des de la seva irrupció, la premsa tradicional no ha deixat de vigilar amb recel aquests moviments. Al principi, sorgien dades realment alarmants, com la del Col•legi de Periodistes, que va certificar una davallada del 15% a les vendes a primera hora del matí. Es van aventurar diverses mesures per a la defensa, com la de no permetre que es repartissin a menys de 50 metres d’un quiosc. Però les poderoses inèrcies de l’èxit (tant 20 Minutos, abans Barcelona y m@s, com Metro són variants d’un producte amb una sòlida implantació internacional) s’han acabat imposant i, ara, fins i tot hi ha quioscos enterament decorats amb els colors i logotips d’aquestes capçaleres.

En la línia d’alemanys o francesos

Aquesta indefinició del marc on poden moure’s els gratuïts segueix creant situacions contradictòries. Com és el cas del Grupo Recoletos, que fa temps que anuncia el llençament d’un nou gratuït, Qué, que inundarà els carrers amb un milió d’exemplars diaris. Un dels molts maldecaps que està suposant tirar-lo endavant és la pressió que el mateix grup va exercir en el seu moment per frenar l’expansió dels gratuïts. Fruit d’aquesta pressió, alguns ajuntaments van fixar normes que el nou gratuït hauria de vulnerar per subsistir.

Un altre conflicte obert és el que manté enrocades les associacions Catalana i Espanyola de Premsa Gratuïta (ACPG i AEPG) amb l’Oficina de Justificació de Difusió. Després d’anys de control sota el segell “OJD Distribució Gratuïta”, ara es vol passar a “Publicacions Gratuïtes. Exemplars Distribuïbles”, un canvi que accentuaria més la diferència de tracte que rep aquest tipus de capçalera. Segons l’OJD, aquesta mesura obeeix a les dificultats que comporta controlar la difusió de la premsa gratuïta, que té “particularitats especials”. Però per a l’ACPG i l’AEPG és un cas clar de discriminació, que passa per alt “molts anys promocionant, prestigiant i fent pedagogia d’aquesta marca”.
Fa uns dies, en aquesta mateixa línia de polèmica, l’Audiència Provincial de Barcelona fallava a favor de Metro News SL en un contenciós amb La Vanguardia, El Periódico, Sport i El Mundo Deportivo per competència deslleial, ja que pressionaven alguns quioscos que distribuïen el gratuït.

Queda clar, doncs, que hi un problema. I que la convivència pacífica entre la premsa gratuïta i la de pagament passa per tapar una sèrie improrrogable de forats. Els primers operen d’acord amb la llei i han obert una bretxa que no sembla que es pugui tancar, com voldrien els diaris tradicionals. Així que s’imposa la necessitat de pactar. I, en el cas d’aquests segons, de convèncer els lectors que val la pena pagar. És el que ja ha passat a França o a Alemanya, on 120 milions d’exemplars circulen pels carrers esperant incorporar-se a la trajectòria efímera dels vianants.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.