Toni Soler, periodista i historiador. Conductor de Minoria Absoluta

«Fa alguns anys, si deies que treballaves a la televisió, la gent s'encuriosia molt. Si ho dius ara, és molt més freqüent que hagis de justificar-te»

Va enganxar-se a l'ofici a través de la premsa local. A poc a poc, li van arribar encàrrecs de major responsabilitat, que anava superant amb èxit gràcies a un estil essencialment versàtil. De fet, ha tocat tots els pals de la professió en molt poc temps. Va entrar en contacte amb El Terrat en un moment clau, quan Buenafuente i els seus companys meditaven donar el salt cap a la gran pantalla. Ara ja fa un temps que treballa de manera autònoma, amb l'equip de Minoria Absoluta. Admira la cintura dels polítics, que saben encaixar les crítiques més dures sense perdre el somriure davant els micròfons. Creu que un periodista, per ser bo, ha d'aprendre a treballar en equip i empassar-se la vanitat inicial que pugui tenir.

Daniel Canchado (text) // Jordi Mota (fotos)

Com va arribar, acadèmicament i professional, al periodisme?

Jo vaig estudiar Història Contemporània, però abans d'entrar a la universitat ja col•laborava a la premsa local de Badalona, que és on em vaig criar. Feia ràdio i escrivia a una revista que es deia Eco badalonés. Vaig acabar la carrera, però cada cop m'encaminava més cap al periodisme. Vaig estar tres anys a l'Avui, del 1987 al 90, a la secció de política. I després vaig passar tres anys també a El Observador, des que va obrir fins que va tancar.

I quan va introduir-se a la televisió?

Havia fet algunes coses com a guionista. I vaig començar a treballar en un programa de Josep Cuní: La tarda és nostra. Més tard vaig entrar en contacte amb Andreu Buenafuente i la gent d’El Terrat, just en el moment en què ells van optar per fer televisió. A poc a poc, l'empresa va començar a créixer i es van fer més programes. Vaig dirigir i presentar Malalts de tele. Després van venir Set de notícies i Set de nit. Vaig descansar una mica, per més tard passar a fer ràdio i col•laboracions de premsa a La Vanguardia, que és el que ara mantinc.

Havent tocat tots els pals de la professió, en quin mitjà i quins registres diria que es troba més còmode?

Sempre m'ha agradat molt escriure i crec que és el que se'm dóna millor. Ara bé, la ràdio també em resulta interessant i divertida. La televisió és el mitjà que fa patir més i en el qual es disfruta menys. Tot i que, a la vegada, dóna més projecció i té més possibilitats.

Pel que fa a Minoria Absoluta: com va néixer el projecte i, sobretot, com ha anat canviant per convertir-se en el que és ara?

Va néixer d'una forma modesta, com un programa de cap de setmana molt senzill. Però aviat la cosa va evolucionar. Vam decidir fer un equip fix, s’hi van incorporar Manel Lucas i Queco Novell, que en aquells moments estaven en el periodisme, entre cometes, "seriós". I, com que tots havien mamat de les mateixes fonts radiofòniques, Arús i Buenafuente, de seguida va sorgir el tema de les imitacions i tot el circ en què ha acabat convertint-se el programa.

Li preocupen les dades d'audiència o tampoc no li semblen un barem del tot fiable?

És la manera més objectiva possible de saber si el teu programa el segueix la gent o no. Però crec que és important no esclavitzar-se per això, perquè hi ha gent que acaba tenint una mena de ludopatia per les xifres d'audiència. És important seguir fent el que t'agrada, malgrat que els devots de l'audiència diguin que s'ha de fer el que la gent vol d'una manera "altruista", també entre cometes.

Quines característiques creu que hauria de reunir un bon periodista?

N'hi ha una que és fonamental i que s'hauria de donar per pressuposada: que sàpiga escriure, que domini la seva eina de treball que és l'idioma. No només des del punt de vista ortogràfic, sinó que sàpiga explicar les coses de forma entenedora i eficaç. Hi ha molta gent en aquest negoci que no compleix aquest requisit. Altres característiques importants serien la recerca del rigor, l'esperit de treball en equip i la renúncia a la vanitat. Saber-se corretja de transmissió de les notícies i no intentar ser notícia un mateix.

Ara que està a la televisió pública, amb la col•laboració que fa a Las cerezas de Júlia Otero, creu que a l'Estat espanyol és exportable un model com el de la BBC, que en principi es regeix per una major objectivitat i rigor? O encara caldrà molt de temps?

És molt difícil, tant en el cas de Televisió Espanyola com en el de TV3, perquè orgànicament depenen del govern de torn. I el model no ha d'afectar només aquestes dues cadenes, sinó a tot el sector públic, que està absolutament sobredimensionat, sobretot a Catalunya. En el cas de la ràdio, és una evidència l'inflament del sector públic que hi ha. Deixant això al marge, crec que és molt important que els mitjans de comunicació públics puguin tenir un estatus que els permeti tenir independència professional i de criteri.

Com valora l'experiència d'aquesta col•laboració?

Nosaltres estem intentant ajudar el projecte de Júlia Otero de la millor manera que sabem i, a la vegada, mirant que els nostres gags i la nostra manera de fer arribi a un públic més ampli. I, tot això, amb la mateixa absència de prejudicis amb què hem treballat a Catalunya. Crec que podem estar contents del nivell de llibertat creativa que hem assolit. Diu bastant del programa i de la cadena.

Creu que es pot parlar d'un humor català?

El tipus de gags que fem nosaltres no són ni catalans ni espanyols. És un humor que, per desgràcia nostra, no ens hem inventat. Som simples i humilíssims deixebles dels guinyols francesos o dels spitting images britànics, i de molta altra gent que ha parodiat la seva classe política. Això no té fronteres. Ara bé, potser la personalitat de determinats humoristes quan donen la cara a la pantalla, com jo mateix quan feia de presentador, o sobretot com Buenafuente, o fins i tot Xavier Sardà, sí que té un cert deix. Sardà fa un producte de contingut molt espanyol però té un to que jo crec que identifica la seva procedència.

I fa gràcia aquest humor fora de Catalunya?

En el cas de l'Andreu està per veure. Haurà d'afinar el to. Tots l'hem d'afinar una mica. Però Espanya és molt diversa. El que agrada a Andalusia o Galícia no té per què ser el mateix que agrada a Euskadi o Madrid. I no és la mateixa l'Espanya que disfruta amb Los Morancos que la que ho fa amb El Gran Wyoming. No hem de caure en l'error de simplificar.

Es troba a gust entrevistant polítics? O hi ha col•lectius molt més accessibles, que potser no coneixen tant els trucs de l'ofici?

Jo els trobo molt agraïts. En general són gent molt preparada, que té coses a dir i que, a diferència d'altres sectors, se saben objectiu de la crítica i la burla. Vénen al programa amb ganes i bastanta cintura. Juguen al nostre joc; fins i tot els que saben que els hem criticat molt. Sempre hi ha excepcions, lògicament. Però jo m'he trobat molta més intolerància en sectors teòricament més liberals o progressistes de la societat.

Recomanaria l'ofici del periodisme a alguna persona que s'hi volgués dedicar o, en base a la seva experiència, li diria: "Mira, millor que triïs això altre"?

Sí que ho recomanaria. Crec que és una magnífica professió i que, a més, ve una bona època. Malgrat com està el mercat laboral d'estancat i de malament, el terreny de la comunicació creix contínuament. Però no es pot sortir de la facultat pensant que l'endemà t'enviaran de corresponsal a l'Orient Mitjà a cobrir la notícia de la teva vida. És un camí molt llarg, que demana molta paciència, saber treballar en equip i empassar-te una mica la vanitat inicial que puguis tenir.

Quines són les principals xacres de la professió que té observades?

Per mi el pitjor, no només del periodisme sinó de la societat actual, és el pseudoperiodisme, la premsa del cor i tot això. És una vergonya que patim tots com espectadors. I els periodistes encara més, quan veiem segons quins personatges definint-se com periodistes i justificant així actituds absolutament indecents, per no dir delictives. Això és el que m'avergonyeix més. La meva experiència personal és que, fa alguns anys, si deies que treballaves a la televisió, la gent s'encuriosia molt. Si ho dius ara és molt més freqüent que hagis de justificar-te, demanar disculpes o aclarir que tu no tens res a veure amb la gentussa que està poblant les graelles.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.