Milagros Pérez-Oliva, Premi Nacional de Periodisme 2006

«Els periodistes estem immersos en una bombolla i ens acabem creient la realitat que nosaltres mateixos hem creat»

Amb un palmarès interminable, Milagros Pérez Oliva (Vall de Benasc, 1955) ha sumat l’últim Premi Nacional de Periodisme. La distinció li ha reconegut l’exhaustivitat amb què desenvolupa la seva especialització en salut i biomedicina i, en concret, la sèrie de reportatges d’investigació que va publicar a El País sota el títol Morir en España. Una feina valenta des de tots el punts de vista: malgrat que ara se n’adonin els jurats, la gent va ser la primera en reconèixer-li en les seves missives.

Natàlia Araguàs (text) // Sebastián Scarso (fotos)

 

"La informació forma part del procés de culturalització en les societats actuals i, si la dones de forma sesgada i incorrecta, estàs generant a la llarga dificultats culturals en la població". "Quan jo vaig començar no podia imaginar-me que podria publicar titulars com “Una abuela da a luz a su nieta”. No havien passat ni deu anys i apareixien informacions que abans m’haguessin semblat de ciència ficció”. "Els periodistes sempre ens hem pensat que decidíem el que posàvem en els diaris però cada vegada estem més condicionats per l’aparell mediàtic de fora dels mitjans". "El més greu que patim és una crisis de credibilitat, que es manifesta en la valoració de la professió periodística, que està per sota fins i tot dels policies". " A Espanya hi ha alguns mitjans que, sota l’apariència formal d’un mitjà seriós, estan fent periodisme groc".

En rebre el Premi Nacional de Periodisme, vostè va advertir que el treball periodístic suposa realitzar “una funció social cada cop més delicada”. En concret, a què es referia?

Només volia dir que fer de periodista és un privilegi molt gran però també una responsabilitat cada cop major. La informació forma part del procés de culturalització en les societats actuals i, si la dones de forma sesgada i incorrecta, estàs generant a la llarga dificultats culturals en la població.

El Premi Nacional li van donar per una sèrie de reportatges d’investigació publicats a El País sota el títol Morir en España. Aquesta temàtica va ser iniciativa seva, li van proposar...

En aquell moment, jo havia tornat a la feina feia dos mesos després d’un càncer. Havia rebut tractament de radioteràpia i quimioteràpia i, la veritat, no era el tema que hagués escollit en un primer moment perquè era parlar de la mort quan la tenia molt present a la meva vida. Però havia sortit el cas de l’hospital de Leganés i el meu director em va dir: “Volem fer aquest tema a fons i pensem que tu ets la persona que millor se’n pot sortir. Només si vols, és clar”. I jo vaig pensar: “Si no estigués malalta voldria? Per descomptat”. I vaig acceptar. La primera persona que vaig entrevistar tenia un càncer de mama, com jo, i va morir pocs dies després, va ser dur. Però també ha estat un dels treballs que més m’ha gratificat professionalment, apart que m’han donat aquest premi i un altre de bioètica. En la situació que jo estava havia de posar tot el que tenia dintre, tocava un tema molt complicat... I estic molt satisfeta, encara rebo el feed back de gent que m’escriu coses, el que demostra que la professió de periodista és meravellosa. Això de poder entrar a fons en un tema, sense límits, i publicar sis pàgines de diari. Aquest i altre que vaig fer per la secció d’investigació i anàlisis d’El País, que ja no existeix, van ser experiències molt gratificants.

Vostè va ser un dels primers periodistes d’Espanya que es va especialitzar en salut. Com va escollir aquest tema?

Vaig començar l’any 82 per decantació personal, l’àrea m’agradava i no havia ningú que la fes. Malgrat que en els últims anys he estat redactora en cap de Catalunya i m’he ocupat d’altres seccions, mai m’he desvinculat d’aquest tema i continuo com a responsable de les pàgines de salut.

A la dècada dels 90, va haver-hi un boom de notícies de biomedicina i salut. Hi comptava?

Mira, quan jo vaig començar no podia imaginar-me que podria publicar titulars com “Una abuela da a luz a su nieta”. No havien passat ni deu anys i apareixien informacions que abans m’haguessin semblat de ciència ficció. La medicina i la biologia del desenvolupament és una de les disciplines del coneixement que està avançant més. I tenen a veure amb el més important, la vida. A mi com a periodista m’entusiasmen i tenen una receptivitat espectacular perquè ens afecten a tots. Comprendre coses com les cèl•lules mares en un moment determinat comencen a bategar sobre la placa d’un laboratori... És meravellós.

Aquesta matèria deixa més marge a la investigació, està menys marcada per l’agenda?

Aquest és un altre problema que tenim, que cada cop controlem menys l’agenda informativa. Els periodistes sempre ens hem pensat que decidíem el que posàvem en els diaris però cada vegada estem més condicionats per l’aparell mediàtic de fora dels mitjans, que no necessàriament coincideix amb els interessos dels ciutadans. .

I en conseqüència el consum de premsa diària descendeix...?

Sí, però cal analitzar molt bé el tipus de crisis que tenim. Per una banda, hi ha una crisi d’audiència circumscrita a la premsa escrita. Jo crec que conjuntural, es tracta d’un problema d’adaptació dels diaris als nous formats de la informació. Ja li va passar a la ràdio fa vint anys i ara està més viva que mai perquè ha sabut reinventar-se. Després existeix una crisis en part motivada per la irrupció de la premsa gratuita i els hàbits de culturalització de la gent jove. Amb tot, els diaris tradicionals continuen tenint una funció: suministrar una informació molt seleccionada, verificar la seva qualitat. Ara hi ha més informació que mai, però la gent no té temps de mirar quina és bona i dolenta. El més greu que patim és una crisis de credibilitat, que es manifesta en la valoració de la professió periodística, que està per sota fins i tot dels policies. Això és el que ens pot fer perdre la nostra funció social.

En aquest context de pèrdua de credibilitat afavoreix la guerra mediàtica que vivim últimament?

Jo em resisteixo a reduir això a una guerra mediàtica i desenfocar el problema de fons. El periodisme ha de ser veraç i fer una jerarquia de valoració de les notícies proporcionada a la realitat. A Espanya hi ha alguns mitjans que, sota l’apariència formal d’un mitjà seriós, estan fent periodisme groc. Això és el que cal discutir. En el cas de l’11-M, el seguiment informatiu ha estat a més marcat per les consignes de partit, o al revés, però en qualsevol cas partits i mitjans es retroalimenten. En principi, això és un problema dels lectors d’aquests diaris, però quan es condiciona la vida política espanyola els altres mitjans no poden obviar-ho. Un punt de vista és dir que és una guerra de mitjans, però en aquesta última campanya s’estan clarificant les coses. Diaris situats en un determinat segment ideològic, cas de l’ABC o La Vanguardia, no han fet seguidisme d’aquestes tesis.

En el cas d’El País, es manté al marge fins que en un moment determinat la polèmica salta a la portada...

Si, la contrapartida és que indirectament li estàs fent un favor a aquests mitjans perquè els hi dones interlocució. Però la decisió no s’ha de prendre pensant en un diari, sinó en els deures que tens amb els teus lectors. Tinc l’obligació o no d’explicar-los que està passant en tot aquest enrenou de l’11-M? I la resposta és sí, independentment que això alimenti l’ego del director d’El Mundo.

Canviant de tema, el Llibre Blanc de la Professió Periodística a Catalunya, que s’ha presentat recentment, ha palesat que la majoria femenina a les facultats no es reflecteix encara a les redaccions i molt menys als càrrecs de responsabilitat dels mitjans. Quina lectura en fa d’això?

Encara estic al comitè professional d’El País i és una de les qüestions que més preocupen. Per una banda, hi ha un sostre de vidre: els homes decideixen i prefereixen triar homes que dones, encara que sigui a un nivell molt inconscient. Però això no ho explica tot. Al meu diari, per exemple, em consta que hi ha voluntat de promocionar dones. Però les condicions de competència que s’exigeixen en aquesta professió requereixen una dedicació absoluta. Estem treballant jornades de dotze hores diàries i compaginar això amb la vida personal és complicat. Sobretot en el cas de les dones, que tenen un rellotge biològic acotat. Moltes surten de la facultat amb 25 anys, tenen un període d’uns cinc anys per estabilitzar-se laboralment i entorn els 30 han de decidir si volen tenir fills. Si els tenen, una part molt important de les seves energies estarà invertida en això. Fins els 40 no podran exercir càrrecs, és el meu cas: si me’ls haguessin proposat abans no hagués acceptat. I com a tercer factor, les condicions en què s’exerceix el periodisme a les redaccions, poc cooperatives, i en alguns aspectes autoritàries, no encaixen massa bé amb els desitjos de moltes dones. No estan contentes amb com les estan manant i trien no jugar. L’efecte d’això és que les sinergies es perpetuen i els mitjans no canvien. Una catàstrofe.

No hi ha una tercera via?

De moment, no es veu. El comitè professional d’El País ha impulsat una comissió per estudiar les rutines de treball i compatibilitzar vida professional i laboral. A l’última enquesta va haver-hi unanimitat: el 90% de la gent considerava que les condicions amb què treballaven era incompatible amb portar una vida personal minimament rica i creativa.

En el seu cas, algun cop ha tingut l’impuls de deixar la feina o si més no afluixar una mica?

Tenir un càrrec de comandament en un diari és una experiencia molt interessant que jo aconsello passar a tots els periodistes que puguin, es una altre manera de viure la professió. Però tal com s’exerceix, és un potro de tortura. A més, la manera com està organitzada la redacció fa que les persones que han de dirigir estiguin lligades a la cadira per la quantitat de decisions i la necessitat de canviar-les que hi ha al llarg del dia. Jo estic convençuda que estem tots immersos en una bombolla i ens acabem creient la realitat que nosaltres hem creat, tenim una falta de connexió amb el carrer. Altre efecte perniciós rau en què la promoció professional estigui unicament vinculada a l’organigrama. Un periodista que vol millorar el seu sou i el seu estatus està obligat a exercir tasques de comandament i molt sovint perdem un bon periodista i guanyem un mal jefe i al revés.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.