Helena Garcia Melero, copresentadora d'Els Matins a TV3

«Veig una mica de frivolitat al voltant de la nostra professió i no sé si nosaltres mateixos en som culpables»

Va entrar a TV3 el 1992 i, durant dotze anys, ha estat una de les cares més amables del Telenotícies. Va cursar també la carrera de Filosofia, de la qual assegura haver tret un rendiment impagable. Està convençuda que el periodisme que sap l’ha après treballant i suant a la televisió. Ara fa molt poc que va decidir arriscar. Potser un tant dolguda per alguna veu que l’acusava de figurar com a “florero”, va canviar radicalment de format. De la informació pura i dura, al magazín. L’èxit, aquesta vegada de la mà de Josep Cuní, l’ha tornat a acompanyar i la reafirma.

Daniel Canchado (text) // Jordi Mota (fotos)

Com valora l'experiència de tenir de company de feina Josep Cuní?

Com a boníssima. Per mi ha estat d'una gran ajuda, perquè durant dotze anys sempre he fet el mateix: Telenotícies. I és una cosa fantàstica, molt interessant, que et permet estar al dia de moltes coses. Però treballar al costat de Josep Cuní em permet veure que res està tancat, que tot és un programa obert. M'ajuda a improvisar i em dóna la mà perquè ho faci bé al seu costat, ell que en sap tant. I, a més, ens entenem molt bé. Suposo que això també es nota i l'audiència ho aplaudeix.

Segons les darreres dades d'audiència subministrades per l'Estudi General de Mitjans (EGM) Els matins a TV3 és líder en la seva franja. En què creu que radica aquest èxit?

Crec que un dels motius és que ja fa tres mesos que estem cinc hores dia rere dia en antena. Durant tot aquest temps hem aconseguit fidelitzar el nostre públic. D'entrada, molta gent veu TV3. Però també hem aconseguit trobar-ne molta altra que no se la mirava. Aquest assoliment rau en què, d'una banda, fem un programa informatiu i, de l'altra, també intentem que sigui molt didàctic. Busquem aquells problemes i temes que acosten la gent a la gent: tots els temes que ens toquen de prop, que ens poden passar a nosaltres, als nostres familiars, que no ens són llunyans. Parlem de teatre, d'art, de sanitat, de cuina... Tot hi entra, en el nostre programa. Les revistes del cor també; no és un tabú. Hi ha gent a qui realment l'interessen i la resta, qui més qui menys, si les té a l'abast les repassa.

Creu que els presentadors de Telenotícies, com els passa a vegades als actors, corren sovint el perill de quedar encasellats perquè no se'ls permet tenir d’altres rols?

A mi possiblement em va passar, perquè vaig començar amb 23 anys i amb 34 encara estava fent la mateixa feina. No sé si em vaig encasellar però una mica encorsetada i viciada d'una manera de fer que sempre era la mateixa sí que m’hi notava. Ara, amb el Cuní, un dia ballo un tango, un dia un vals, una altre un xotis... i això m'agrada.

Com es combat el possible desprestigi que pot patir un presentador des del moment que pugui ser percebut simplement com un bust parlant?

Segurament també m'ha passat. Vaig llegir un crítica que deia que durant molts anys havia estat un “florero” i ara em veien movent-me, criticant. La gent potser no ho pensa, però un Telenotícies és tela marinera. Entres en directe a dos quarts de tres, però potser a les 14,20 ha passat un catacrack al món. I això ho has de donar en primer ordre. Té un risc, no ets un bust parlant sinó un professional de les informacions que sap redactar-les i vendre-les. Però, malauradament, fent el Telenotícies durant tants anys et pot quedar fama d'això.

En la seva trajectòria ha fet fonamentalment televisió i ràdio. Premsa, no tanta. Per quin motiu?

Perquè la meva primera feina ja va ser a la televisió. En un moment donat, vaig voler-me apropar a la ràdio. Molta gent diu que és la gran escola i vaig pensar que, si havia començat per la casa gran que és la televisió, també volia anar a la casa petita on teòricament hauria d'haver après. Vaig fer un programa que em van comprar a Ràdio Barcelona, als quals els estaré tota la vida agraïda perquè és com una petita perla meva. Em permet entrevistar durant molta estona, una hora cada setmana, algú interessant. Premsa, la veritat és que no n’he tingut temps. Quan m'han demanat que escrigui un article sobre determinats temes (l'últim que recordo és sobre la difícil conciliació entre la vida laboral i familiar) ho he fet, però només ocasionalment.

Dins d'aquesta preferència per l’audiovisual, en quin format o gènere periodístic diria que s’hi troba més còmoda?

Al que estic ara: en un informatiu-magazín on tot hi càpiga. Sí, perquè a mi m'agrada la informació pura i dura però també m'agrada poder-li donar la mà a una persona que pateix. Penso que el meu millor jo professional està en el magazín. Amb el Telenotícies sóc molt rigorosa i professional, però perdo naturalitat. I allò millor meu és l'espontaneïtat, el comentari no previst.

Quines característiques pensa que hauria de tenir un bon periodista?

Ha de ser inquiet, tenir curiositat, ganes d'aprendre, de saber. Preguntar-se: "I això per què passa? I allò? I allò altre?" Al final un bon periodista és aquell que té molta informació i que, gràcies a l'experiència, sap com vendre-la i donar-la.

Ha treballat i treballa com a docent a la Universitat. Que li aporten els alumnes? Creu que a vegades s’apropen a la professió amb un excés d'idealisme?

Entre els més joves, molts volen ser Buenafuente. I, clar, algú els ha d'explicar que el periodisme són moltes altres coses. Això no sé si ho saben. No tothom arriba a ser el Buenafuente. S'ha de saber molt i tenir molta gràcia per ser com ell. Veig una mica de frivolitat al voltant de la nostra professió i no sé si nosaltres mateixos en som culpables.

Quines altres xacres observa a l’ofici actualment?

Potser la precarietat laboral, com a d'altres professions. I com a d'altres professions també diria que podríem ser una mica més modestos. Veig en el periodisme bastant d’ego. No vull dir que sigui una professió inferior, però tampoc té perquè ser ni millor ni pitjor que les altres.

Té la impressió que als Telenotícies s’abusa de l'espectacularització per atreure audiència?

Com ha dit la portaveu de les víctimes de l'11-M, ens ho haurem de fer mirar. Ens ha tocat el crostó a tots; no només als polítics, també als periodistes. I, com ella va dir, amb l'aniversari de l'11-M, veurem quines imatges utilitzem i com venem aquella informació. Ens ha donat una lliçó important. Semblava molt elemental quan l'escoltaves, però ningú ho havia fet abans.

Hi ha un altre gran tema, que és la relació entre els mitjans i els polítics. Quines pautes són les que, en la seva opinió, l’haurien de regir?

Allò òptim seria la distància. També respecte i crítica, lògicament, perquè com a periodistes hem de tenir una mirada crítica sobre allò que fan els polítics. Per això ens han posat aquí, per denunciar. Però per aplaudir també, si cal.

A la Universitat ha impartit classes d'Entrevista Periodística. Quines característiques emfasitzava per tal d’arrodonir una bona entrevista?

Escoltar. Si tu escoltes una persona t'oblides del guió, perquè el guió molesta. S'ha de fer, perquè has de tenir un coneixement previ del personatge al qual has d'entrevistar. Però el més important és escoltar. També has de tenir molt clars els tres o quatre temes que no vols que se t’escapin i, per tant treure'ls. I, a partir d'aquí, plantejar aquelles preguntes que el mateix convidat t'està proposant que li facis a la seva conversa.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.