Pedro Madueño, fotògraf de La Vanguardia

«Quan arriba el meu torn, li dic a la persona que es posi còmoda i que se senti a gust: ningú es fotografia millor que un mateix»

Pedro Madueño va començar a disparar fotografies per a la premsa als 15 anys. Ara ja en fa 22 que treballa a La Vanguardia i és un dels homes a qui se sol recórrer per captar imatges candents i compromeses, com les que es fan servir per il•lustrar una entrevista de tres pàgines al president del Govern. Viu amb passió la seva feina i es motiva buscant aquella imatge que no suposi un calc de la resta de periòdics. No és gaire aficionat a les exposicions, però. Per ell, la millor sala per exposar és una estació de metro o un diari, per on cada dia hi passen els ulls de milers de persones. Es nega a la rendició que en l’argot periodístic representa asseure’s a la cadira. I per això fa carrer, perquè creu que encara té llum a la finestra de la seva càmera.

Daniel Canchado (text) // Jordi Mota (fotos)

Se’n penedeix gaire sovint de no dur la càmera a sobre per captar detalls o situacions al carrer?

Procuro dur-la sempre. No hi ha res pitjor per a un fotògraf que passi alguna cosa davant seu i no poder immortalitzar-ho perquè no té la càmera. Però també es pot anar fent fotos sense ella, com a exercici mental. Basta amb inclinar-se una mica, buscar un angle, mirar una llum, retenir al cap algun emplaçament que podràs utilitzar després per fer una fotografia... Mirar és molt enriquidor. I fotografiar sense la càmera, també.

Es considera fotògraf o, més aviat, fotoperiodista? Quins matisos hi haurien?

Jo em considero fotògraf. I matisos no en veig gaires perquè, a l’hora de la veritat, estic treballant en un diari i el que faig són fotos periodístiques. Percebo sovint que es dóna un tracte pejoratiu a la paraula “fotògraf”, però per mi és una professió molt digna per la qual he lluitat des de petit. M’avalen 30 anys d’experiència.

Quant de temps fa que treballa per a La Vanguardia? Per on havia passat abans?

Vint-i-dos anys. Jo pertanyo a una generació autodidacta, perquè a la meva època no hi havia universitats ni escoles on es pogués estudiar fotografia. Vaig començar amb 15 anys a fer fotos per al diari Tele/eXpres. Després vaig passar per Mundo Diario, Lecturas, El Periódico, Interviú, Diari de Barcelona... Una llista interminable. La meva època de freelance va ser molt llarga. També vaig treballar a una revista de premsa comarcal, a Santa Coloma de Gramenet, que es deia Grama.

Creu que un fotògraf té més llibertat que no pas un redactor?

No del tot. Jo, per exemple, faig molta informació política. I sé que es tracta d’un material sensible per on s’ha de saber navegar, perquè pot donar peu a suspicàcies. Però el cas del redactor és semblant. També sap que treballa per a una empresa periodística i que ha de vetllar per a certs interessos. En primer lloc, per l’objectivitat de la informació. Però després, també per l’empresa. Tots tenim límits; seria absurd ignorar-ho. Un redactor ho sap i nosaltres també.

Qui és qui decideix quines són les fotografies que sortiran publicades?

Quan vaig entrar a aquest diari, al 1983, allò normal era que li posessis 10 o 20 fotografies al redactor sobre la taula, per tal que ell triés. Afortunadament, a poc a poc els fotògrafs hem anat guanyant-nos espai i el nostre pes és cada cop major. De fet, n’hi ha un que assisteix a la reunió de la redacció, o aquelarre, i que es queda fins a darrera hora per veure quina és la fotografia que va a la portada. Sempre es tracta d’arribar a un acord amb els redactors. Hi ha una lluita contínua, això sí, perquè ell vol més text i tu més foto. Però, per sort, sempre s’arriba a una entesa. A mi el que no m’agrada és donar duros a quatre pessetes. Un sap perfectament quan una foto és bona i el que no pot fer és ficar-la a quatre columnes perquè sí.

Deixant de banda els possibles romanticismes, què s’ha perdut tècnicament parlant en el pas de la fotografia analògica a la digital? Hi ha qui diu, per exemple, que amb una càmera digital resulta molt més difícil captar cels blaus i bonics?

Pel que fa a la premsa, no hem perdut res. Al contrari, hem guanyat moltíssim perquè el nostre handicap sempre ha sigut el temps. Recordo que per enviar la primera foto, fa 20 anys, vaig trigar quatre hores. Vaig haver d’endur-me un laboratori desmuntat, una ampliadora, líquids per revelar, un transmissor... Era un procés llarguíssim i, malgrat tot, de qualitat pèssima. L’altre dia, en canvi, vaig anar a Sort a fer fotos dels premiats per la loteria i les vaig poder enviar passats deu minuts.

Dels diferents gèneres que es podrien diferenciar a la fotografia, creu potser que el retrat és el més ric? Sent una especial predilecció per ell?

Jo m’he vist un tant abocat al retrat perquè al meu diari sempre se li ha donat molta importància. Però també l’he cultivat perquè et permet conèixer gent interessant. I me n’he aprofitat d’això, en el bon sentit de la paraula. M’he pogut fer amic de Dalí, Brossa, Quim Monzó... He conegut Rostropovich, he fet una sessió amb Josep Carreras, Pavarotti i Plácido Domingo... Presidents de govern, caps d’estat... He conegut molta gent i tots m’han aportat coses. A més, crec que el retrat és un gènere que s’ha tractat molt frívolament, tot i que un tant per cent molt elevat dels continguts d’un diari són entrevistes. Hi ha un moment, en aquesta professió, en què, dins de la polivalència, et convé especialitzar-te. Jo he optat pel retrat perquè m’hi trobo molt a gust i penso que cada dia puc treure-li punta.

Hi ha una frase del director de cinema Jean Luc Godard que diu que “cada travelling és una opció moral”. Un fotògraf també pot ensorrar o enaltir un personatge, segons amb quin gest o quina postura decideixi immortalitzar-lo. Com creu vostè que s’hauria de dosificar aquesta arma?

En base als teus criteris morals. Un fotògraf, quan ha cobert algun esdeveniment, té una sèrie de fotos per triar. Per què n’agafa una i no la que està just al costat? Aquest poder de decisió és el mateix que té un redactor quan decideix suprimir un paràgraf o ficar una coma. Jo he vist gent plorant perquè acabava de perdre un familiar i he guardat la càmera. Mentrestant, alguns companys meus s’inflaven a fer fotos. L’endemà potser et faciliten la imatge a través de les agències, però jo no vaig fer-la.

Segueix treballant per a la Família Reial?

Sí, actualment sóc el fotògraf oficial del Príncep.

Com retrata la gent habitualment? Aprofita mentre l’entrevistat va contestant les preguntes o el porta a un apart, en acabar?

Has d’estudiar al personatge. Hi ha gent a qui li cohibeix bastant que la fotografiïs mentre li estan fent l’entrevista. Notes que la presència de la teva càmera li està molestant. Crec que, primer, el redactor s’ha de conciliar amb el personatge i crear aquest clímax que tant es persegueix, perquè la conversa resulti profitosa. Quan arriba el meu torn, li dic a la persona que es posi còmoda, que se senti a gust: ningú es fotografia millor que un mateix.

Quant de temps necessita?

Recordo una vegada que a La Vanguardia van aconseguir una entrevista amb el Príncep. Només em vam donar cinc minuts per fer-li les fotografies. En arribar al diari, li vaig explicar al director, que era Manuel Ibáñez Escofet. I ell em va dir: “Precisament, la seva feina s’ha de fer bé en cinc minuts. Mai més em digui que en aquest temps no ha pogut”. Allò se’m va quedar gravat. I, des de llavors, mai no he dit que he tingut poc temps, ni que el dia estava plujós, ni que la tarda era freda i obscura.

Hi ha una altre frase, en aquest cas seva, respecte a com es planteja la feina. Diu que sense il•lusió “et pots cremar en dos dies”. Pot afirmar que encara no li ha passat?

Aquesta frase és certa perquè, tot i tractar-se d’una feina molt dinàmica, quan portes 30 anys a la premsa diària et repeteixes molts cops. Hi ha informacions que surten cada temporada: l’entrevista de cada tres mesos al president de la Generalitat, la de cada cinc al del Govern, la loteria de Nadal, els Reis, el dia de la Constitució, l’11 de setembre... Cada vegada ho has d’afrontar amb saba nova, mirant de trobar l’originalitat. És esgotador, però jo vull creure, i per això lluito, que encara tinc una mica de llum a la finestra.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.