Alí Lmrabet, periodista.

«El Marroc és una monarquia feudal i bananera, incapaç d’acceptar les dissidències; ens imposen el pensament únic»

Daniel Canchado (text) // Sebastián Scarso (fotos)

Alí Lmrabet (Tetuan, 1959) ha pagat molt alt el seu atreviment a l’hora de fer sàtires polítiques al Marroc. Ha patit ja autèntics calvaris judicials i d’empresonament per entestar-se en tirar endavant revistes independents i irreverents, que el govern del seu país no ha tolerat. Ara fa un any i escaig que va sortir de la presó de Salé, gràcies fonamentalment a la pressió internacional. No desisteix i vol treure encara una revista més, a part de les il•legalitzades Demain Magazine i la seva traducció a l’àrab Doumane. Ell vol que es digui, en traducció al català: El Demà Alliberat, tot i que creu que “ells s’estimen més que segueixi sent El Demà Emmanillat”.

Quan va sortir de la presó de Salé, fa un any i escaig, va dir la següent frase: “Queda la gran prova, queda per saber si en els dos propers mesos em deixen fer la meva feina lliurament i sense entrebancs”. Què ha passat des de llavors?

Ha passat, bàsicament, que no m’han deixat fer la meva feina. Vaig tornar al Marroc, vaig quedar-m’hi un mes reunint documentació. Vaig anar a la fiscalia i em vaig trobar amb gent que no sabia què és el que havien de fer. Perquè la llei obliga el fiscal, un cop tens tota la documentació necessària, a donar-te un permís per publicar. Em van dir que tornés l’endemà. Llavors, l’únic que em vaig trobar va ser un policia a la porta.

D’un temps encà, però, sembla que la cosa encara ha anat de mal en pitjor, no?

Des de fa tres setmanes, i no sé si es tracta d’una campanya o d’un atac amb armes de destrucció massiva, hi ha hagut fins a 70 portades contra mi. Que no em vinguin a dir que això no té res a veure amb la meva revista. Penso que tenen por que recuperi la popularitat; la meva manera de fer periodisme sense censures.

De què se l’acusa?

De dues coses: d’haver fet per al diari El Mundo un reportatge sobre els camps de refugiats (és l’únic país que acusa els periodistes de fer el seu treball d’informació). I d’haver declarat a una revista marroquina, fa moltíssim temps, que no vaig veure cap segrestat als camps del front polisari. La política oficial marroquina diu que no hi ha cap refugiat, que el que estan és segrestats. I jo vaig que no, que els únics segrestats que vaig veure són els presoners militars marroquins.

Què va passar llavors?

Com que això va en contra la versió oficial, han sortit quatre gats que han anat a protestar davant el Parlament. Eren unes nou associacions, que només van aconseguir aplegar unes 30 persones, però la seva protesta ha sigut recollida per tots els mitjans governamentals. Els fotògrafs van haver de fer mil esforços perquè a les imatges no s’hi notés que eren només quatre gats. Penso que el Marroc és incapaç d’acceptar una revista autènticament independent, al marge de les subvencions i la publicitat.

Té almenys llibertat de moviments per entrar i sortir del país?

El 20 de desembre, quan vaig tornar, venia amb mi un periodista d’El País. Quan estaven a l’aeroport de Casablanca i van passar el control, es podia veure l’ordinador del funcionari. Li vaig dir a aquest company que mirés, com a testimoni. A la pantalla sortia una ordre de recerca contra mi i es marcava el meu pas. No és una ordre de recerca i captura, només de recerca, emitida per la Direcció General de la Seguretat Nacional. Què significa això? Quan hi ha una ordre així és que ets un delinqüent, però en aquest cas és només per saber on vaig. Quan estic allà, encara que no els vegi, sé que m’estan seguint.

És cert que gran part dels seus problemes van començar a l’ambaixada del Marroc a Buenos Aires, on va denunciar tota una sèrie d’irregularitats quan vostè era diplomàtic?

Jo era un diplomàtic molt jove. Vaig anar a l’ambaixada de l’Argentina per fer diplomàcia, no negocis. Però em vaig trobar amb un ambaixador que sí els estava fent: venia televisors, cotxes... Es va embolicar tot. Vaig dimitir i tornar al Marroc, perquè allà no hi havia diplomàcia, ni política, ni absolutament res.

La primera acusació que se li va fer, la d’haver publicat que un dels palaus reials situat a escassos quilòmetres de Rabat podria ser venut, és motiu suficient per portar-lo a judici?

Ara acabo de llegir a El País una carta del fiscal que diu que jo no només he hagut d’anar dos cops a judici sinó que, a més, hi va haver 27 queixes i alguna sentència. No hi ha pràcticament cap director d’un mitjà que no hagi estat condemnat per difamació. Tots ho han estat, però jo no. I això molesta. Llavors què és el que fan? Al Marroc la llei permet que qualsevol, amb fonament o no, pugui fer una denúncia contra tu. Poden dir: “Aquest senyor m’ha insultat”. I, encara que no l’hagis ni mencionat, estàs obligat a anar al tribunal per provar el contrari. Ets absolt immediatament, però ja figura que hi va haver una queixa contra tu.

No són mai esborrades del tot?

No i ells juguen amb això. No he sigut mai condemnat per difamació, injúries ni insults, sinó per motius polítics. El Marroc és una dictadura, una monarquia feudal i bananera, incapaç d’aceptar les dissidències. Ens imposen el pensament únic. Jo no dic que administrativament i sentimentalment no sigui marroquí. Recolzo un Sàhara marroquí, m’agradaria que ho fos. Però també estic a favor del Pla Baker, que recull el dret dels pobles a disposar de si mateixos. I que, per tant, es pogués fer un referèndum per saber si els saharauís volen ser marroquins o no. Això, a Espanya, no és un crim, no? Doncs, al Marroc sí.

Com descriuria les seves revistes? Creu que molta gent té una idea equivocada del que realment són?

Molta gent em diu que si són com El Jueves, però no. Els que han viscut l’època de la transició espanyola diuen que s’assembla a Hermano Lobo. Jo crec que segueixen més aviat el model polític-satíric francès. Es tracta de buscar la informació, posar-li molt d’humor i oferir-la als lectors. I l’èxit va ser increïble. Vivíem unícament de les vendes (uns 50.000 exemplars) i això ens convertia en un enemic a eliminar. Hi ha gent analfabeta que, a través dels seus fills o néts, ens ha fet arribar cartes manifestant-nos el seu entusiasme sobre la revista.

Li han arribat gaires veus de recolzament dins del Marroc? Internacionalment, sí, però i allà?

Només dels mitjans independents. Jo el que vull és que siguin els lectors els qui diguin si les meves revistes han de viure o no. Com que no tenim subvencions ni publicitat, això seria allò interessant. Primer no em donen el permís, després de l’escàndol diuen que sí. Però, un cop autoritzada, qui la imprimirà? Qui la distribuirà? La resta de mitjans han escrit barbaritats sobre mi: que era un lladre, un atracador, un violador, que vaig assassinar la meva mare, que sóc agent del MOSAD, agent del front polisari... M’han acusat de tot el que han pogut. Afortunadament, els meus amics m’han recolzat sempre.

Què és el que li ha fet més mal de tot aquest procés?

Algunes de les acusacions, en les quals se’m titllava d’antisemita. Jo vaig estudiar a una escola jueva de Tetuan, perquè la comunitat jueva va donar-li facilitats al meu pare per tal que m’hi pogués inscriure. Si hi ha algú que no sigui antisemita al Marroc, sóc jo. Allò em va fer molt de mal.

S’ha sentit molt perseguit també pels col•lectius religiosos, a més de la monarquia?

No, perquè el Rei ja és com el nostre Papa local. És el comandador dels creients. Jo tenia una relació normal amb els islamistes moderats. No d’amistat, però sí normal. No han participat mai en campanyes de difamació contra mi.

Quin és ara el panorama de la premsa marroquina? Què hi ha més enllà de l’àmbit comunicatiu que controla el govern?

Hi ha uns pocs mitjans independents, que són els que tenen més vendes. I això significa que molts marroquins ja s’han adonat que els mitjans governamentals només difonen mentides, fan propaganda oficial d’una altra manera. A l’hora de buscar informació fidel, recorren a les publicacions independents. El que no tenim encara són ràdios i televisions lliures. El dia que arribin, crec que el règim haurà de començar a tremolar.

Quines característiques creu vostè que ha de reunir un periodista per ser bo?

Independència, honestedat, evitar l’autocensura i anar a la seva. I la seva és buscar informació i donar-la al lector, que és qui ha de decidir. Per aconseguir això, hi ha tot un procés. I un bon periodista ha de vigilar tot aquest procés, perquè la informació que arribi finalment al lector sigui realment fidel a la realitat. Si vols ser funcionari, no facis periodisme.

Què li sembla la línia editorial dels mitjans espanyols?

Van a la seva, vull dir: alguns estan contra el govern, d’altres a favor... Però, almenys, mantenen viva la flama de la llibertat d’expressió. Han sofert no fa gaire una dictadura i ho tenen present. És un tema molt més sensible que a d’altres països, com per exemple França.

Veu proper un canvi polític al seu país?

En absolut. Tenim una constitució feta a mesura pel rei Hassan II. Mohamed VI viu amb la constitució del seu pare. El sistema polític és inacceptable: el rei governa, és l’empresari més gran del país i, a sobre, exerceix com a comandador dels creients. Què queda més enllà d’ell? El govern espanyol ja pot dir el que vulgui. Però com poden sostenir que el país s’està democratitzant, si a mi no em deixen ni treure una revista?

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.