Joaquim Roglan, periodista.

«Si hi ha alguna cosa que no m’agrada i la puc escriure, l’escric; si hi ha alguna contradicció, la dic; si algú fa el ridícul i ho puc provar, ho provo»

Natàlia Araguàs (text) // Jordi Mota (fotos)

Habitual a les planes de La Vanguardia, Joaquim Roglan va arribar al periodisme “per culpa” de Josep Pernau fa 30 anys. I ara que en té 210, set per cadascun dedicat a la professió d’acord amb els càlculs d’un antic director seu, la sang no ha deixat de bullir-li. Ho demostra dia rere dia als seus articles, crítics sense distintius i sovint a les antípodes d’allò “políticament correcte”. Equivocat o no, ell continua fidel a la seva màxima sobre el periodisme. Simplement, “dir-ho, dir-ho i dir-ho”.

En una entrevista que vostè va realitzar a Quim Monzó al Magazine de La Vanguardia li preguntava què tal es vivia del conte. Li retorno la pregunta.

Jo no he escrit mai contes, porto 30 anys en el periodisme, que és una professió molt seriosa i no dóna gaire marge per inventar. És més, García Márquez deia que no va poder fer literatura fins que no va abandonar el periodisme.

Comparteix aquesta tesi?

La subscric. Els qui fem periodisme, jo personalment i d’altres, estem incapacitats per la literatura o per la ficció. Nosaltres estem enganxats a la realitat i qualsevol invent, ficció o conte seria una traïció al lector.

A banda de periodista, vostè és professor universitari, guionista i escriptor d’assajos. Amb quina faceta es queda?

Em quedo amb totes però si hagués d’escollir-ne alguna agafaria els meus reportatges. Em considero bàsicament reporter.

De tots els gèneres periodístics, creu que és el que millor s’arrapa a la realitat?

El reportatge? Sens dubte. Per mi és el gènere més complet perquè a part de les normes bàsiques permet experimentar. Jo he fet algun cop fusions amb diàleg, amb crònica, amb estructura novel•lesca. Per la seva extensió i les seves particularitats és un gènere molt lliure i el meu preferit, sempre m’hi he trobat molt a gust. A més és molt actiu, ara estàs aquí, ara estàs allà, fa pujar l’adrenalina.

També ha estudiat filologia...

Sí, primer vaig estudiar romàniques i després, accidentalment i per culpa de periodistes, vaig acabant sent periodista, cosa que no m’havia imaginat mai.

Qui en va ser el culpable?

Doncs el culpable, i permeti que posi la paraula culpable amb molt de carinyo, va ser en Josep Pernau, que em va convidar a fer unes col•laboracions al Diari de Barcelona. Amb el temps, vaig acabar abandonant la docència de literatura per passar-me al periodisme. Al Josep Pernau me’l va presentar un altre col•lega, el Jordi Garcia Soler, que entre d’altres virtuts és el periodista que més en sap de la Nova Cançó, que ara ja no és nova però en aquell moment sí que ho era. En Garcia Soler em va dir: “Mira, necessitem una persona que escrigui determinats temes, si et sembla bé parlem amb el Pernau”. Jo sí que era un gran lector de diaris des de petit, però no entrava dins del meu pla de vida ser periodista.

I fent balanç, està satisfet amb el canvi? Què li ha aportat la professió??

És el millor que m’ha pogut passar a la vida, jo al periodisme li ho dec tot. Malgrat que sigui una professió dura, amb daltabaixos, amics i enemics. Jo vaig tenir un director que deia: “Un any de vida d’un dels meus reporters equival a set d’un ciutadà normal”. Si multipliques 30 anys que porto a la professió per set, resulta que jo ja tinc 210 anys. Et permet viatjar arreu del món, conèixer moltíssima gent. Per exemple, jo havia estudiat Cela. Ser periodista em va permetre conèixer-lo, prendre orujo a soles amb ell i parlar hores i hores de literatura. Com en Cela podríem dir el Pere Quart i tants d’altres personatges. Quan tenia la seva edat, jo llegia Manolo Vázquez Montalbán amb gran admiració. Gràcies al periodisme, vaig ser amic personal de Vázquez Montalbán. Per sobre de la professió, de la meva reduïda agenda d’amics, el 90% són periodistes. Amb molts he travat no llaços d’amistat, sinó gairebé fraternals.

Vostè va néixer l’any 52 a la Bordeta, un barri obrer. Aquests orígens l’han marcat d’alguna manera o és purament conjuntural?

M’ha marcat molt, perquè vinc d’una família humil. Jo de ben menut, per exemple, llegia Francisco Candel, que és del barri del costat. Si parléssim de periodistes o escriptors, els meus referents d’abans de pensar ser periodista eren gent com Candel, Martí Gómez o González Ledesma. És a dir periodistes o escriptors de barri. Fills i néts de perdedors, com en deia el Raimon, de les classes subalternes. La meva sensibilitat, les meves lectures anaven en aquesta línia. Joan Marsé, per exemple, que diuen que és molt antipàtic, més antipàtic que jo que ja és difícil, però a mi em sembla una persona entranyable i mai m’ha dit que no a una entrevista. En definitiva, l’escriptura arrapada a la realitat, a la terra, a la gent del barri. Si en comptes de néixer a la Bordeta hagués nascut a Sant Gervasi, suposo que seria diferent i potser no seria periodista.

Des de la seva infantesa, aquests barris dels quals parla han canviat molt. La transformació urbanística de la Barcelona de després dels Jocs, darrerament a barris com la Mina o el Raval, com la valora? .

És evident que ha millorat en algunes coses, en d’altres per mi ha empitjorat. Penso que s’està degradant o, si més no, no és la ciutat que havíem somniat. Candel tenia una novel•la fantàstica, Han matado un hombre, han roto un paisaje. Per mi és al revés, cada vegada que canvia un paisatge es maten en certa manera les persones. És evident que el Raval ha millorat, però què vol que li digui, el barri Xino d’abans era brut, gris, però hi havia bon rotllo que diuen ara els joves. Les putilles les coneixies, el xulillo el coneixies. Et fotien la cartera, que a mi mai me l’han robada, però amb gràcia. Ja ho deia Miguel de Unamuno: “Barcelona és una ciutat de façanes”, aparentment molt maca però darrere s’amaga la porqueria. Amb el Xino i d’altres barris populars ha passat això. Han fet quatre places, que estan bé, però no les han mantingudes i no han posat vigilància, així que han esdevingut un cau de delinqüents i gent lletja. Si a aquesta remodelació de galeria, a càrrec de quatre divinos que no pinten res, Mariscal, Bohigas i companyia, hi sumes un augment de la població brutal i l’especulació urbanística, crec que estem molt lluny d’aconseguir allò que deia el Vázquez Montalbán: persones lliures en ciutats lliures.

Precisament, vostè va escriure un article a La Vanguardia sobre el desallotjament dels immigrants tancats a la catedral que algunes publicacions, com La Veu de Barcelona, van qualificar de xenòfob.

El qui digui que és xenòfob menteix i m’insulta. Jo només deia que la gent que hi havia tancada allà, i això és un fet objectiu i constatable, no era ni és representativa de la immigració. Per entendre’ns, no hi havia ni una sola dona, ni asiàtics ni sudamericans. Allà només hi havia la màfia paquistanesa i un sector lumpen de magribins. Auxiliats per una advocada argentina, Norma Falconi, que viu de l’explotació i l’engany dels immigrants, i d’un individu, un tal Mosquera, expulsat de tots els sindicats de Catalunya, del qual renega fins i tot la CGT. I això, més suau, és el que vaig escriure: que a la Catedral no hi era representat un contingent enorme de la immigració que mereix tots els respectes. És més, van agredir els principis fonamentals de convivència en un espai democràtic. Jo vaig escriure que havien orinat a la Catedral, moltes persones després em van dir: què hagués passat si qualsevol occidental orinés en una mesquita. A diferència de molts dels qui van insultar-me, jo sí vaig passar-me tota la nit tancat amb els immigrants.

També va rebre desqualificacions per un altre article titulat La gira por la historia del anarquismo que organiza el Ayuntamiento de Barcelona elude los puntos que recuerdan sus crímenes. Creu que avui dia, fer qualsevol crítica a determinats col•lectius implica necessàriament exposar-se a etiquetes poc amables?

Mira, després del que va passar al franquisme jo no haig de presentar cap credencial democràtica. Vinc de l’esquerra i tinc el cor a l’esquerra. Què passa, avui dia? Que per criticar determinats col•lectius passes a ser un feixista, un xenòfob, etcètera, etcètera. Si expliquem, expliquem-ho tot, i més com a periodistes. Els anarquistes varen matar, per exemple, a periodistes, el Josep Maria Planes va ser el primer periodista mort en acció per explicar les coses que passaven a la Rabassada. Aquí tothom ha matat, uns i altres, i si hem de fer la ruta de l’anarquisme, expliquem-la tota, no només parts. Si no el que s’està fent són nous monumentos a los caídos, i si abans eren per a los caidos de dretes, ara són per a los caidos d’una falsa esquerra. Allò que dèiem, pensament lliure en ciutats lliures: nosaltres vam ser educats en una mentalitat crítica i crítica vol dir per tothom. Per a moros i per a cristians, mai millor dit. Per les dretes, per les esquerres i per al centre. Després de molts anys de lluita democràtica, no abdicaré per quatre fantasmes que viuen de les subvencions i que no en tenen ni idea d’història. Anarquistes no eren els qui organitzaven aquesta ruta, anarquista era la meva àvia. A mi, com a periodista, tothom em mereix el mateix respecte, una altra cosa és el que jo voti, que no ho sabrà mai ningú. Els meus col•legues em coneixen i saben de quin peu calço, no haig de demostrar res a ningú a aquestes alçades. Allò era una burda manipulació, un insult a la història de l’anarquisme. Perquè hi havia un anarquisme pacífic com el dels ateneus i allò era un elogi als delinqüents i a la màfia disfressada d’anarquista. Els qui saquejaven les cases, els qui disparaven a les esquenes sense judici previ.

Com va viure el franquisme i la transició?

Per qui vulgui documentar-se, la història de la meva familia la va escriure el Pernau en un llibre que es diu Crònica de la caiguda de Catalunya. Em va agafar a mi con podia haver-ho fet amb tants d’altres. Era una història normal, d’una família bombardejada, perseguida i refugiada. Tot això que vostès han vist en les guerres actuals, aquesta és la història de la meva família. Lògicament jo no havia sentit mai una paraula a favor ni del Franco ni de l’Església. Vaig créixer en un ambient profundament antifranquista, amb familiars morts i afusellats, i en un ambient opressiu tot i que després vaig tenir la fortuna històrica d’entrar a la universitat l’any 69, després de la famosa moguda del 68. En aquesta època jo vaig treballar en organismes unitaris, organismes de solidaritat, els que s’encarregaven dels presos polítics, de les famílies dels represaliats. Això m’ha permès tenir amics a tots els partits. Fins que van arribar les primeres eleccions; llavors em vaig desvincular per sempre més de la política i em vaig dedicar només al periodisme, perquè per mi el periodisme és una cosa i la política una altra que no he volgut barrejar mai. A mi se m’ha dit de tot: els convergents que si sóc un extremista d’esquerra, els socialistes que si un convergent... Ningú em vol perquè no entra en la meva afició pertànyer a cap partit. De bon rotllo, eh? Així, si hi ha alguna cosa que no m’agrada i la puc escriure, doncs l’escric; si hi ha alguna contradicció, doncs la dic; si algú fa el ridícul i ho puc provar, doncs ho provo.

I als mitjans on ha treballat, com ara a La Vanguardia, mai li han parat els peus?

No, durant 30 anys de periodisme mai me’ls ha parat ningú. He estat 17 vegades a la banqueta per temes d’informació, a banda de les que van anar fora amb l’amnistia del 77 i sempre n’he sortit absolt. Per tant jo no puc dir que sóc una víctima de la llibertat d’expressió perquè mentiria, ni que la justícia no funcioni. Pressions? Per descomptat, però com diu el mestre Martí Gómez, la feina dels polítics és pressionar, demanar que em baixi els pantalons. Ara bé, el problema que me’ls baixi no és meu, ni dels polítics ni de les empreses. Ni del senyor al qual els informes l’enfaden.

Abans esmentava la cèlebre sentència d’Unamuno, que va dir que Barcelona era una ciutat de façanes. Hi troba alguna aplicació més fora del terreny urbanístic?

Aquesta reflexió d’Unamuno és molt més profunda, però no només la va fer Unamuno, que era un dels pocs intel•lectuals castellans que coneixia bé Catalunya i l’entenia. És aquella dama ben arreglada, aparentment ben vestida i que després “todo son afeites”. Aquesta mena d’hipocresia és ben catalana. Hi ha una anècdota divertida, quan deien que al Cercle del Liceu no hi podien entrar dones. No és que no hi poguessin entrar dones, la que no podia entrar era la pròpia. Aquest tarannà és molt català.

I avui dia, això ha canviat?

Penso que alguna cosa queda, tants anys de cromosomes. Una doble moral que amb el temps va canviant. A Barcelona hi ha també un sentit del pudor, del pudor propi. Per exemple, un empresari madrileny, que no té mar, agafa un barquet a Marbella i convida la premsa. Tenim grans milionaris al port de Barcelona que no han fet això mai. El milionari de Barcelona pot anar amb un cotxe d’allò més senzill, no fa ostentació. Una prova és que aquí no triomfa ni triomfarà la premsa del cor, no tenim un star system propi. Tots sabem o intuïm coses de col•legues però ningú les posarà plasmades en un paper perquè és avui per vostè i demà per mi. Sempre hi ha hagut un gran respecte a la vida privada de les persones. No interessa; que qualsevol faci el que vulgui.

Què n’opina de la plataforma Ciutadans de Catalunya, que han engegat Boadella, Félix de Azúa i Arcadi Espada, entre d'altres?

Tot debat polític em sembla respectable. Vostè i jo podem pensar absolutament el contrari i no passa res. Tota aportació al debat em sembla correcte, no hi ha perquè criminalitzar-los, que fotin el que vulguin. El que em sorprèn és que se’ls hagi donat tanta importància. Què vol dir, què els altres estan insegurs, que se’ls ha tocat el voraviu?

I quina lectura en fa vostè d’aquesta dimensió mediàtica?

Que com que això està d’un avorrit i d’un gris i d’una mediocritat impresentable, tires una pedreta en un llac i les ones creixen i creixen. Davant d’això, el periodista pot fer dues coses: o moure’s en els cercles dels polítics o arran de terra.
I quina és la tendència actual?

Jo crec que per una banda s’ha perdut el carrer. Per l’altra, hi ha coses que jo no entenc, com que citin els periodistes a la Generalitat per fer un mut. Té vostè, president alguna cosa important a dir? No? Doncs marxem. Perquè el seu temps com a president és molt respectable, però el meu com a ciutadà també. Jo no entenc que les autoritats es permetin fer 40 minuts tard i els periodistes continuïn esperant. Escolti’m, 20 minuts de cortesia i passi-ho bé. A Anglaterra això no passa. Aquí, se’ns ha perdut el respecte.
Per culpa dels periodistes o dels polítics?

Dels periodistes, que no ens hem fet valdre. Ens mirem els polítics com si fossin éssers superiors quan són els nostres empleats, si estan on estan és perquè nosaltres els paguem. A mi em va fer esperar més de 25 minuts una persona de protocol i vaig acabar marxant. Em van citar ells i si el polític té coses a fer jo també. És tan respectable un polític com l’últim becari que envien a la roda de premsa, com l’analista polític més sofisticat de Catalunya. A banda, els polítics es passen més hores donant titulars, sortint a la tele i a la premsa que fent la seva feina. Això és un país seriós? No pas.
I què haurien de fer per solucionar-ho els professionals de la informació?

Dir-ho, dir-ho i dir-ho. Començar-ho a dir. Personatges com la senyora Tura o la senyora Mayol no tenen perquè anar personalment als bordells. Això és propaganda peronista passada de voltes. Siguem seriosos. El senyor Clos sembla el presentador de continuïtat de BTV, és el que més surt en aquesta tele; el senyor Mascarell igual: es passa la vida fotografiant-se en comptes de fer la feina. Han de canviar moltes coses.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.