Carles i Jordi Grangel, dibuixants

«La indústria audiovisual catalana necessita ajuda privada i institucional, préstecs tous, i impuls docent»

Els personatges de les pel•lícules Madagascar (Dreamworks) i Corpse Bride : La novia cadáver (Tim Burton), actualment en cartellera, han estat creats a Barcelona. L’autor de l’èxit és Carles Grangel, que dirigeix el seu propi estudi d’animació al barri de Sants, on treballa amb el seu germà Jordi i amb Carles Burgès. El dibuixant va anar a buscar fortuna a Londres, on va conèixer Steven Spielberg, que li va proposar dissenyar alguns personatges per a Dreamworks. A partir d’aquí, la seva projecció internacional en el camp de l’animació ha estat imparable. Entre molts altres projectes s’han encarregat de dibuixar els protagonistes d’El Príncipe de Egipto, Hormigaz, La ruta hacia El Dorado, Spirit, Simbad i l’Espantatiburons.

Cristina Espunya (text) // Ramon Renedo (fotos)

"El nostre és un estudi especialitzat en creació de personatges i d’estils per a pel•lícules d’animació. Creem el personatge però no el moviment, ja que això va a càrrec dels equips d’animadors de les grans companyies, que tenen 200 o 300 persones". "Tim Burton va veure el curt The Periwig Maker, en el qual nosaltres vam fer els personatges, i ens va trucar per oferir-nos fer la pel•lícula The Corpse Bride. Va demanar-nos: 'Podeu fer alguna cosa com això, per una pel•lícula que tinc prevista que serà tipus Pesadilla antes de Navidad?'” "La indústria audiovisual catalana va malament. No hi ha ni suport institucional ni privat. Els productors no s’atreveixen a invertir, perquè es gasten els pocs diners que tenen en préstecs" "Als Estats Units és diferent. Per exemple, l’Estat de Califòrnia dóna beques per estudiar i Bill Gates ha posat capital i ordinadors a Dreamworks" "En el camp de la publicitat hi ha una indústria de postproducció bastant potent. Nosaltres, sempre que hem treballat en aquest àmbit ha estat amb uns costos mínims i unes demandes de qualitat i de presses màximes. Hem patit el senyor Bassat perquè no l’hem disfrutat” "Està sortint postproducció més barata a Taiwan i a la Xina. Això significa que d’aquí a tres anys s’ha acabat tot... Si no fem la creació des d’un moment inicial, no tindrem la paella pel mànec"

A quina edat va decidir que volia ser dibuixant?

Dibuixava de molt petit, i als 17 anys vaig decidir que volia fer això. Vaig entrar en un estudi per començar a dissenyar en còmics... El 1989 vaig anar a Londres durant tres anys i llavors vaig tornar a Barcelona a muntar l’estudi.

El contacte amb Spielberg va ser a la capital britànica...

Quan vaig arribar a Londres tenia 25 o 26 anys i Spielberg estava buscant un dissenyador de personatges. Em va dir de fer unes setmanes de prova i els vaig agradar. M’hi vaig quedar fins que, amb el meu germà que també és dibuixant, vam decidir fer les creacions des de casa nostra.

Què hi fan exactament en aquest estudi?

És un estudi especialitzat en creació de personatges i d’estils per a pel•lícules d’animació. Creem el personatge però no el moviment, ja que això va a càrrec dels equips d’animadors de les grans companyies, que tenen 200 o 300 persones. Nosaltres només donem idees de com es pot moure el personatge mitjançant dibuixos.

Com funciona l’equip?

És un equip reduït de tres persones. Carles Burgès crea els logotips i el grafisme, per tal que una vegada hi posem els dibuixos i el color quedi una presentació integrada. Nosaltres som dibuixants, i en Jordi també és escultor. Treballa amb una pasta similar a la plastilina.

Quina és la clau per treballar per als grans estudis?

Ho basem més en la qualitat que en la quantitat, perquè la capacitat de l’equip està limitada si volem donar un segell personal a cada projecte. En portem com a màxim dos a la vegada, ja que duren molt: dos o tres anys.

Tenen marge de llibertat creativa?

És un marge bastant ampli. Comencem treballant amb un guió i nosaltres hi posem imatges. Ara bé, hem de presentar vàries opcions per personatge i ells agafaran la que més els agradi. O sigui, nosaltres hem d’anar proposant fins que el personatge es defineix totalment. Llavors fem una feina d’informació per la modelista 3D. Sovint també supervisem la figura generada a l’ordinador, per comprovar que conserva el model que hem trobat.

Els limita que la indústria nordamericana sovint es basi en replicar models que han tingut èxit?

La indústria ja té un segell personal bastant marcat per Disney. Tot i que Dreamworks vol aconseguir coses noves, continua treballant una mica de la manera tradicional. No és que se’ns marqui, però a vegades prefereixen l’estètica tradicional i comercial. Però a l’hora també volen originalitat.

Alguna excepció?

És ben curiós que Tim Burton, com a director americà, va veure el curt The Periwig Maker, en el qual nosaltres vam fer els personatges, i ens va trucar per oferir-nos fer la pel•lícula The Corpse Bride. Va demanar-nos: “Podeu fer alguna cosa com això, per una pel•lícula que tinc prevista que serà tipus Pesadilla antes de Navidad?” Li vam dir que seria fantàstic i ens va donar llibertat creativa al 100%.

Com veuen la indústria audiovisual catalana?

Malament. No hi ha ni suport institucional ni privat. Els productors no s’atreveixen a invertir, perquè es gasten els pocs diners que tenen en préstecs, cosa que fa que més d’un hagi acabat anant-se’n en orris. És un país que vol els diners ara i no pensa en el termini de dos o tres anys. Si anem així mai tindrem una indústria potent.

Alguna proposta de millora?

Primer, ajuda controlada de les institucions a empreses que tinguin un background. De fet, estudis del tipus Cromosoma en reben algunes de la Unió Europea. Segon, préstecs tous: si un productor vol fer una pel•lícula a Catalunya hauria de disposar d’unes condicions més favorables que no a França, Anglaterra o als Estats Units. I tercer, fomentar la professió a nivell de docència, sobretot amb beques. Les acadèmies que hi ha ara són privades, i el títol que donen no serveix de res perquè les poques empreses existents estan col•lapsades. Això obliga els alumnes a anar a l’estranger per iniciativa pròpia i intentar que, amb sort, un gran estudi els agafi. És un cercle viciós.

Cromosoma sembla que se n’està sortint...

És puntual. En són alguns exemples Cromosoma-Filmax que van fer El Cid, la leyenda i la productora gallega Dygra autora d’El bosque animado i El sueño de una noche de San Juan. Però, aquests estudis han de fer les mil i una per arribar a finals de mes, perquè tenen força gent i poques inversions.

Troben viabilitat al projecte del 22@ o La Ciutat Audiovisual de Terrassa?

Almenys s’està intentant fer un caldo de cultiu. Fa falta veure si hi haurà incentius per poder produir per un cost raonable. La inversió ha de ser continuada i en aquest país no passa. Als Estats Units és diferent. Per exemple, l’Estat de Califòrnia dóna beques per estudiar i Bill Gates ha posat capital i ordinadors a Dreamworks.

I especialitzar-se en postproducció?

Les empreses que engeguen aquí la postproducció ho fan perquè el cost és una mica més barat. A la llarga fan poques coses molt puntuals, la majoria de publicitat. Si es fes una indústria de postproducció potent podrien venir companyies de tot arreu, però això també s’està fent a França, a Itàlia, al Marroc... A més, està sortint postproducció més barata a Taiwan i a la Xina. Això significa que d’aquí a tres anys s’ha acabat tot... Si no fem la creació des d’un moment inicial, no tindrem la paella pel mànec.

Varien les perspectives publicitàries, àmbit en el qual també han treballat?

En el camp de la publicitat hi ha una indústria de postproducció bastant potent. Nosaltres, sempre que hem treballat en aquest àmbit ha estat amb uns costos mínims i unes demandes de qualitat i de presses màximes. Hem patit el senyor Bassat perquè no l’hem “disfrutat”. Però no hem patit el senyor Tim Burton, ni tampoc el senyor Spielberg.

Quines són, doncs, les principals diferències entre Bassat, Burton i Spielberg?

Són tant enormes com la distància que hi ha entre Barcelona i Los Angeles. Spielberg, abans d’agafar un avió, ja ens ha pagat la feina, firmada sobre contracte. Aquí la majoria d’empreses de publicitat paguen entre els 90 i els 120 dies, i espera no haver de facturar el mes d’agost perquè no ho rebras fins al 30 de setembre. Tim Burton ens va encarregar la feina de crear un llargmetratge i en tres mesos no ens va trucar, perquè sap que els creatius que estan treballant per ell necessiten aquest temps per preparar la feina en condicions. Durant aquests tres mesos va anar pagant cada dia. Vam quedar amb ell en un meeting a Londres per presentar-li les nostre idees. Ens va aprovar 25 personatges de cop. Als Estats Units es paga setmanalment, cada divendres, perquè entenen que aquell esforç fet setmanalment ha de tenir la seva retribució.

Fins a quin punt la indústria nordamericana anul•la l’europea?

En el cinema d’animació la indústria americana és una pionera amb Walt Disney. Ens porten 60 o 70 anys d’avantatge. Ja tenen el coixí de totes aquelles pel•lícules que han fet tants diners, molts en base el merchandising. També és cert que hi ha com un estigma que les d’aquí no valen res. Però Tim Burton va voler fer Corpse Bride totalment europea. Si funciona bé resultarà molt rendible pequè és la meitat de cara del que costa una pel•lícula als Estats Units. Allà costa 100 milions de dòlars i aquesta ha sortit per 40.

S’han plantejat crear la seva pròpia indústria?

Per produir només un curt, que no té sortida, necessites com a mínim 15 o 20 milions de les antigues pessetes. Si jo vaig al banc de sota, al director li és igual que demani diners per a un curt o per a un pis... Llavors no parlem d’un llargmetratge. En tot cas es tractaria de coproduir, proposant una idea pròpia a un gran estudi. De totes maneres, és arriscar-ho tot per estar només deu dies al cinema perquè vénen Los increibles.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.