Antonio Galeote, periodista. Director del diari digital Diario Ibérico

«Intentarem que el nostre mitjà sigui com un diari en paper: amb la mateixa cura, el mateix rigor, la menor rumorologia possible i, sobretot, el menor personalisme possible»

Antonio Galeote és l’últim vell llop de premsa que aquesta tardor ha decidit embarcar-se en l’aventura digital. Avalat pels editors d’e-noticies, Diario Ibérico pretén aportar a la xarxa una mena de federalisme informatiu que faci arribar al nucli dur de les Espanyes les qüestions que plantegen els moviments autonomistes i els nacionalismes de la perifèria. Amb una nodrida agenda fruit de dotze anys en agències informatives i encara més en premsa diària, Galeote dirigeix aquest projecte amb la convicció que aquesta visió de l’Estat, sovint conjecturada però poc posada en pràctica tant en el camp polític com mediàtic, aconseguirà quallar.

"A part d’estar molt concentrats a Madrid, els diaris electrònics sovint tenen un to molt de tertúlia, no diré de poc rigor informatiu però sí de xerrada entre amics. Hi ha diaris, confidencials sobretot, que semblen que s’adrecin a un amic o a un enemic, que vehiculen qüestions gairebé personals". "[Diario Ibérico i e-notícies] són productes diferents encara que tinguin en comú l’empresa editora. Tant a nivell informatiu com comercial, cadascú es busca la seva pròpia publicitat, només compartim local i serveis". "Les webs que es fan a Madrid estan bastant saturades segons el nostre parer. Si ho fas amb un altre enfocament, si no incideixes sempre sobre el que diu Zapatero, Aznar o Zaplana... creiem que allà hi ha un forat". "La percepció que es té de Catalunya fora d’ella lamentablement no és positiva i si aquest diari electrònic és una de les opcions per intentar canviar-la, benvingut sigui". "La premsa tradicional s’està convertint en una cosa avorrida i poc dinàmica que s’està morint. I les empreses ho saben: hi ha dues coses en aquest sector que tenen futur, tant financer com informatiu: els diaris gratuïts i internet". "En principi, jo entenia, i em semblava que l’empresa editora també, que el fet que Qué! fos un diari de distribució gratuïta no afectava la informació. I amb aquesta idea vaig començar. Amb el temps, què succeeix? Que un cop això s’engreixa i comença a funcionar detecto que la cosa no va per on jo pensava, que pretén dirigir-se a un públic jove, no interessat en la informació política farragosa, que va dirigit a un públic cultural i funcionalment analfabet".

Natàlia Araguàs (text) // Jordi Mota (fotos)

Diario Ibérico va inaugurar-se el 19 de setembre. Quin balanç faria d’aquestes setmanes de funcionament?

Encara és massa aviat per saber-ho. Les agències d’autoria, nordamericanes en el nostre cas, són empreses que et donen dades quan ja portes més temps: només portem treballant una setmana i tenim dades parcials.

I a nivell intern, han detectat algun aspecte que hagin de polir?

Sí, això encara no està acomplert. Ens falten col•laboradors, tenim un petit llistat de gent de fora que volem que col•labori però el que no podem fer és anar-hi prèviament, explicar-los en què consisteix el projecte i pretendre que ens escriguin una columna d’opinió. Necessitem un mes, dos mesos perquè ells mateixos vegin quina és la nostra orientació i jutgin si els agrada o no. Altra cosa seria vendre fum.

La idea que tenien en un principi de Diario Ibérico era la d’un mitjà estatal que donés protagonisme als nacionalismes perifèrics, que difongués arreu de l’Estat les qüestions que plantegen les diferents comunitats autònomes. Mantenen aquesta orientació?

Sí, a nosaltres ens sembla que la majoria de webs estatals estan molt predeterminades políticament. Per un costat tens el Partit Socialista i coses afins i, per altre, el Partit Popular i coses afins. Més enllà no hi ha res, res seriós que reculli una visió de l’Estat com la que es pot donar des de Catalunya, on hi cap des de l’independentisme fins al que defensa el PP, perquè no. A part d’estar molt concentrats a Madrid, aquests diaris electrònics sovint tenen un to molt de tertúlia, no diré de poc rigor informatiu però sí de xerrada entre amics. Hi ha diaris, confidencials sobretot, que semblen que s’adrecin a un amic o a un enemic, que vehiculen qüestions gairebé personals. Nosaltres intentarem que el nostre mitjà sigui com un diari en paper: amb la mateixa cura, el mateix rigor, la menor rumorologia possible i, sobretot, el menor personalisme possible. I sobre la visió perifèrica, pensem recolzar-nos molt en els partits nacionalistes i recollir les visions que puguin tenir per exemple Batasuna, el Bloc Nacionalista a Galícia, CiU i ERC aquí o els moviments autonomistes i gairebé independentistes de Canàries.

En aquest sentit, el fet de tenir seu a Barcelona condiciona els seus continguts d’alguna manera?

No, en absolut, n’hi ha prou amb tenir gent a d’altres llocs i estar molt ben connectats amb els partits i les organitzacions. A internet no tens la servitud que donen les plantes d’impressió dels diaris a paper.

Com està estructurada la seva redacció?

Ha de tenir en compte que l’empresa també edita l’e-noticies i el Daily Motos. Ara, amb Diario Ibérico, ha vingut alguna gent nova per sumar-se al projecte però el que fem és utilitzar tota la infraestructura que ja existia. Qui fa e-noticies fa el portal de motor i altres coses. A part de la plantilla i els col•laboradors, també busquem algunes persones a d’altres indrets que ens facin notícies. És molt difícil trobar una empresa d’internet que digui “contractem deu persones només per fer això”.

L’e-noticies i el Diario Ibérico mantenen alguna mena de retroalimentació a banda que hi hagi alguna gent que faci tots dos mitjans?

No, de fet tampoc és que es facin les dues coses, jo puc donar un dia un cop de mà i al dia següent me’l donen a mi. Però no, els productes són diferents encara que tinguin en comú l’empresa editora. Tant a nivell informatiu com comercial, cadascú es busca la seva pròpia publicitat, només compartim local i serveis.

I la selecció de temes com la fan? Volen escapar de l’agenda dels grans mitjans?

El que busquem és, dins de l’actualitat, assumptes que puguin interessar arreu de l’Estat. Es tracta d’agafar una notícia de Catalunya amb la mentalitat que pot interessar al País Basc i a Andalusia i posar el redactat i la titulació al servei d’aquesta idea. Nosaltres no podem dir “Artur Mas presenta avui la seva proposta de finançament” perquè qui ho llegeixi a Sevilla o a Madrid no sabrà de què va. Però si dius “El finançament autonòmic de Catalunya, principal escull per al nou Estatut”, i ho analitzes... En principi, no ens interessaran les declaracions polítiques de les quals n’estan plenes tots els diaris, fins i tot si agafem una declaració, perquè creiem que té interès i intentem anar al fet.

Diu que Diario Ibérico deixarà al marge el periodisme de declaracions, una fórmula que ha utilitzat sovint e-noticies i que es demostra eficaç...

És el que intentem. E-noticies és un mitjà d’aquí i que només és aquí, però la declaració d’un personatge de Catalunya a Santiago de Compostela té bastant menys valor. A més, el sentit d’e-notícies és un altre.No és que faci periodisme de declaracions sinó que busca declaracions que són polèmiques; també em sembla correcte. Però Diario Ibérico és diferent. Un exemple. Aquesta matinada hi ha hagut un assalt de magribins a Melilla amb morts a la frontera. Nosaltres explicarem els fets, quin és el sentit de la tanca fronterera i perquè la posen, i explicarem que coincideix precisament amb una cimera hispano-marroquina a la qual Ceuta i Melilla no hi són presents perquè el govern espanyol s’està apropant al marroquí i aquest últim no volia que hi fossin ja que té reivindicacions de sobirania sobre aquestes dues ciutats. Intentarem fer això amb tots els temes, explicar el rerefons. En notícies de no gaire extensió, que és un format que es fa servir sovint a internet, i amb un llenguatge molt clar i directe. En això sí que ens assemblem a les agències.

Creu que estem habituats a aquesta manera de fer periodisme? Fins ara el periodisme que venia de Madrid eren coses centrals, oficials...

Aquesta és la incògnita i el repte, les webs que es fan a Madrid estan bastant saturades segons el nostre parer. Si ho fas amb un altre enfocament, si no incideixes sempre sobre el que diu Zapatero, Aznar o Zaplana... creiem que allà hi ha un forat. La gent que habitualment busca el que diu el PSOE i del PP no entrarà en una web com la nostra, que si entren encantats, eh?, però nosaltres no anem a aquest públic.

El fet d’estar establerts a Barcelona i tenir una editora catalana al darrere ha portat al Govern català a interessar-se pel projecte, a donar-los alguna mena de suport econòmic?

No, per ara no tenim res. Suposo que consideren que es tracta d’un mitjà en castellà, lògicament no podem escriure en català si ens dirigim a tot l’Estat. Potser és això o potser que tenen uns altres interessos, com s’ha demostrat en la llista de subvencions. Per nosaltres no hi ha res, el que ens permet una major capacitat d’escriure i actuar en funció dels nostres criteris sense dependre de ningú. El poder polític de Catalunya és el poder polític de Catalunya i nosaltres som una empresa, mantenim molt bones relacions però, ara mateix, no de tipus financera.

Tenien clar des d’un començament que per ser un mitjà en castellà segurament no els subvencionarien?

Teníem el pràctic convenciment que això passaria, que era difícil. Però bé, tampoc no és una posició definitiva. Si la Generalitat té la intel•ligència suficient com per entendre que la visió de Catalunya fora de Catalunya és important, ja veurem. La percepció que es té de Catalunya fora d’ella lamentablement no és positiva i si aquest diari electrònic és una de les opcions per intentar canviar-la, benvingut sigui.

Potser, dins de l’estructura de comunicació de la Generalitat, els que més sensibilitat poden mostrar cap aquest raonament són els socialistes. Van intentar mantenir algun contacte amb ells?

Hi han hagut contactes però no, ells tenen els seus propis mitjans. Precisament ara ha sortit El Plural, que va en l’òrbita socialista. A més, no oblidi que dins els responsables de comunicació de la Generalitat de Catalunya hi ha una divisió, un enfrontament fort entre el sector que controla o pretén controlar ERC i el sector que controla o pretén controlar el Partit Socialista. No és cap secret que allà s’estan barallant. I de moment sembla que guanya el sector que controlen els socialistes, que tenen els seus propis mitjans. Nosaltres tenim contactes amb ells com tenim contacte amb tothom.

El Plural, diari electrònic dirigit per Enric Sopena, va sortir precisament el mateix dia que el vostre?

Jo creia que abans, l’havia vist abans en xarxa, no? Sigui com sigui, a mi em sembla un bon producte i un gran periodista i persona el qui ho porta, que és l’Enric Sopena, que a més és amic meu i havia treballat a e-noticies. Això no té res a veure amb consideracions polítiques, és des d’un punt de vista purament professional.

Eren conscients que El Plural s’estava cuinant paral•lelament al Diario Ibérico?

Si, però nosaltres teníem els nostres terminis establerts, aquí no hi ha una guerra entre mitjans digitals. Nosaltres tenim el nostre timing i ho hem fet en funció del que havíem de fer, no perquè sortís aquest ni l’altre de Ramon Pedrós. És normal que després de l’estiu aquestes coses es posessin en marxa. Ningú surt a l’agost. Què guanyes per començar una setmana abans o després? No et quedaràs amb més públic ni amb més publicitat. A més que som amics, també amb el Padrós, som gent que ens coneixem i ens portem bé.

Què creu que hi ha darrere d’aquesta tendència que periodistes veterans es posin a fer productes digitals?

Més que una tendència crec que són els símptomes de la crisi tremenda que pateix la premsa tradicional, que s’està convertint en una cosa avorrida i poc dinàmica que s’està morint. I les empreses ho saben: hi ha dues coses en aquest sector que tenen futur, tant financer com informatiu: els diaris gratuïts i internet. Jo vinc de la premsa de pagament, he treballat dotze anys en agències de notícies, he estat deu anys a La Vanguardia i vaig formar part de l’equip que va muntar El Mundo Catalunya. I no és cap casualitat que hi hagi periodistes que passem del periodisme tradicional a fer això. Si segueix així, el destí dels diaris de pagament serà convertir-se en el referent d’una petita elit informativa i il•lustrada però no seran mitjans de distribució massiva ni per fer negoci: la prova és que les editores estan prenent participacions econòmiques en mitjans gratuïts.

Vostè va ser el subdirector del diari Què! a Barcelona.Què tal l’experiència?

Bé, jo mai havia estat en diaris gratuïts, m’interessava conèixer el tema i era una oportunitat. Ells buscaven algú per llençar el tema aquí i jo vaig aprendre el temps que hi vaig estar o almenys ho vaig intentar. He assumit bastant com funcionen els diaris gratuïts, a quin públic es dirigeixen i tal. Però internet és un món diferent, absolutament nou. Jo m’he passat 20 anys fent diaris i ser gratuït o no és una fórmula tècnica; la forma de treballar és per un estil.

Però la idea de diari que en un principi es va difondre de Què! era la d’un gratuït de qualitat i de mica en mica l’orientació ha anat canviant cap a una temàtica més popular.

Sí, jo he passat pel Què! i que al final no hagi seguit es relaciona amb això que comenta. En principi, jo entenia, i em semblava que l’empresa editora també, que el fet que Qué! fos un diari de distribució gratuïta no afectava la informació. I amb aquesta idea vaig començar. Amb el temps, què succeeix? Que un cop això s’engreixa i comença a funcionar detecto que la cosa no va per on jo pensava, que pretén dirigir-se a un públic jove, no interessat en la informació política farragosa, que va dirigit a un públic cultural i funcionalment analfabet. Plantejament que el que es fa és, en una paraula, informativament cutre. Jo començo a veure una espècie de televisió porqueria en paper imprès, fins i tot amb unes gotes de mal gust informatiu. Però el fet que ells facin això no desvirtua el que són els diaris gratuïts.

Tant vostè com Sopena, com Padrós, venen d’una generació que ha descobert internet amb una certa edat. Per una banda, com omplen les llacunes tecnològiques que puguin tenir i, per altra, quines creu que són les seves potencialitats enfront de la generació del Google?

Sí, com diu hi ha un avantatge i un inconvenient. És obvi que la gent de la meva generació ve de diaris que utilitzaven la tecnologia informàtica però ni molt menys de la complexitat de la d’una publicació electrònica. Això és un problema real i objectiu. En el meu cas ho vaig solucionar treballant un any a e-noticies, agraint que m’hagin ensenyant, que m’hagin estat un any donant la pallissa fins aconseguir que tingui els coneixements tecnològics mínims per fer això. Cosa que no és fàcil perquè venim de una altra mena de periodisme. L’avantatge que tenim, crec jo modestament, és que internet és un mitjà jove i, per tant, la gent que hi treballa acostuma a ser també molt jove, amb una gran preparació tecnològica però poca experiència informativa. I l’experiència informativa, l’adquireixis on l’adquireixis, és experiència en treballar amb un producte objectiu, que és la informació. Un periodista treballa sempre amb la mateixa matèria prima. Si la gent de la nostra generació aconsegueix compaginar la seva experiència informativa amb la gran capacitat d’actuació tecnològica dels joves, el resultat és un producte bo.

En una entrevista publicada la tardor del 2002 a la revista Comunicacio 21, nosaltres li preguntàvem a Xavier Rius sobre les fonts de finançament d’un mitjà digital. Ell citava la publicitat, la subscripció, la venta de continguts i els possibles ajuts públics. Diario Ibérico manté aquestes vies?

Sí, les mantenim però sobretot intentem vendre publicitat. La via de les subvencions és “pan de hoy y hambre para mañana” i pot acabar en servituds polítiques, pots evitar-les però amb molt de compte. Fer continguts i vendre’ls? D’acord, però has de lluitar per convèncer l’anunciant que el futur informatiu és a internet i que quan més atractiu sigui el producte i més entrades tingui major capacitat d’incidència tindrà el seu anunci. I això són ingressos segurs, perquè a les grans agències que tu contractes la publicitat i no et duren quinze dies sinó un cert termini que et permet desenvolupar el teu producte amb una major tranquil•litat. Cada cop anem més directament a les empreses a presentar-los el diari, els expliquem què és i negociem la publicitat amb elles.

I ja per acabar, de cara a l’any que ve com li agradaria que estés Diario Ibérico?

Que aconseguís l’espai informatiu que busca, que el vegi la gent que l’ha de veure a Catalunya, València, Canàries... Que es parli d’ell com un producte informativament rigorós, que no se’ns pugui conceptuar com a gent que parla de rumors, que fa tertúlia ni safareig. I sobretot, que es consolidi com un espai al marge dels partits polítics, almenys dels dos grans partits polítics, que es vegin reflectit en ell una gent, uns sectors i organitzacions que defensen un Estat espanyol que no és el que pretén el PSOE ni el PP sinó un Estat plurinacional, on plantejant les coses legalment i sense violència tens dret a plantejar la independència d’una zona com Catalunya i Euskadi i que això sigui entès per la resta de l’Estat. Si consolidem aquesta visió, creiem que tot vindrà rodat i ja ens arribaran suficient publicitat i recursos.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.