Victòria Camps. Catedràtica en Ètica i vicepresidenta del Consell Audiovisual de Catalunya

«Una televisió pública ha de ser rendible econòmicament i també socialment. Si no ho sap fer, millor no tenir-la»

Natàlia Araguàs (text) // Sebastián Scarso (fotos)

Catedràtica en Ètica i vicepresidenta del Consell Audiovisual de Catalunya, Victòria Camps va ser cridada per formar part del selecte grup de cinc encarregats de dirimir la reforma dels mitjans estatals. “Ni tan savis ni tanta història” reconeix sense problemes, tot i defensar les aportacions d’un estudi en profunditat que, fins aleshores, no s’havia fet mai.

Creu que en el procés de transformar l’informe dels savis en llei es deixaran moltes coses pel camí?

El que jo cregui no té molta importància; francament, no ho sé. Jo crec que sí es deixaran coses pel camí perquè en el procés ha d’intervenir-hi molta gent: ha de ser primer un projecte de govern i després han de participar-hi tots els grups parlamentaris. I, quan les lleis van al Parlament, a vegades acaben no resultant del gust de ningú.

Què és irrenunciable de l’informe?

Pels qui l’hem fet, tot és irrenunciable, tot està molt lligat. Vam insistir molt en què la televisió pública ha de fer un servei públic, això és fonamental. A partir d’aquí, les propostes estan fonamentades perquè aquest servei públic es pugui dur a terme: el finançament, l’elecció de càrrecs, el tipus de societat... Per mi és molt difícil dir que hi ha una cosa més important que l’altra.

Creu que, almenys, la seva proposta de finançament es mantindrà?

No ho sé. Pot ser que es mantingui retallada, pot ser que el pas a una publicitat més disminuïda sigui més lent del que l’informe proposa. Nosaltres vam proposar passar de 12 a 9 minuts de publicitat; això pot estar al projecte de llei o no estar-hi, o ser-hi d’una manera molt vaga. El que passarà a partir d’ara és imprevisible.

L’informe deixa la porta oberta a la introducció d’un cànon. Veu factible que aquesta mesura es porti a la pràctica?

Factible jo crec que ho és, sinó no l’haguéssim proposat. Ara, depèn de la voluntat política que hi hagi la decisió de fixar un pressupost cada any, que seria una de les vies o, si això no pot ser perquè no hi ha diners o s’han de dedicar a una altra cosa, la via del cànon. Si es vol fer un servei públic hi ha d’haver diner públic. No es pot fer competint només per la publicitat. Aquest és l’axioma principal.

Però creu que algun partit des del govern s’arriscaria a prendre una mesura tan impopular com el cànon?

Certament, la mesura del cànon és totalment impopular, així que té un cost per a qualsevol govern. A més, la seva recaptació és difícil i complicada. Però a favor hi ha que la majoria dels països europeus el tenen per implementar un servei públic. Si la majoria de països ho fan, perquè nosaltres no, per complicat que sigui i costos polítics que tingui? Aquest va ser el nostre raonament.

Què n’opina respecte a les propostes del president de l’APM, Fernando González Urbaneja, en qüestions com la de reduir la plantilla de RTVE?

Nosaltres no vam voler entrar en punts com el de la plantilla perquè ens va semblar que no era una qüestió per a un informe global sobre la televisió pública. Això ho han de decidir els nous gestors, nosaltres només posem les bases perquè aquesta gestió sigui millor. Una vegada es donin aquestes condicions, són ells qui han de decidir si la plantilla s’ha de reduir i de quina manera.

Insinua que gestió i finançament -precisament la part de l’informe més criticada i qualificada de continuista- no eren qüestions que als savis els toqués tant analitzar?

No, les qüestions econòmiques ens tocaven molt, al tema del finançament s'hi dedica tot un capítol. Continuista en quin sentit? És evident que és més rupturista una proposta com la que ens va fer l’assessor econòmic [Miguel Angel Arnedo Orbañanos], de dir “privatitzem una cadena” o convertim una cadena, que només es finançarà amb publicitat, i l’altra mantenim-la només amb subvenció pública. Però amb això, nosaltres pensàvem: s’acaba la missió de servei públic de la cadena que només es financiï amb publicitat, que ha de competir amb les altres i entrar al seu mateix nivell.

Prop de mig informe està dedicat justament a la definició de servei públic. Van rebre alguna mena d’indicació o va ser una decisió totalment espontània dedicar tant d’espai a aquest punt?

Nosaltres partíem d’una idea bàsica que és preguntar-se perquè hem de tenir una televisió pública: no té sentit si no fa servei públic i per tant s’ha de concretar; aquesta connexió no ens la va dir ningú, és evident. Per altra banda, des de la UE s’està vigilant bastant el que fa Televisió Espanyola. Des de fa temps es considera que no compleix adequadament les directrius europees de com s’ha de finançar la televisió pública. Basar-se només en la emissió de deute i avals no és la manera com la UE pensa que s’ha de finançar un servei així. Què demana Europa? Que tot allò que es fa com servei públic es financiï amb diner públic i el que no amb publicitat. Això vol dir tenir una comptabilitat separada que determini què es fa d’una manera i què d’una altra. I per fer-ho, cal definir molt bé què és servei públic.

L’informe posa, doncs, també les bases per començar a complir les pautes de la Unió Europea?

I no només això. Un dels problemes que té TVE és que està molt polititzada. L’informe també inclou un canvi consistent en què el Consell d’Administració el nomena el Parlament, com abans però es demana una majoria més qualificada i una proposta per part de més grups politics. D’alguna manera s’intenta evitar que hi hagin quotes dels diferents partits i assegurar, en la mesura del possible, que els membres del Consell d’Administració tinguin més professionalitat, que es dediquin més al Consell i no el compatibilitzin amb altres feines. És a dir, donar-lis més seguretat econòmica i un mandat no renovable i superior al que dura una legislatura.

Una altra de les seves propostes és multiplicar per deu l’actual 5% de subvenció pública...

És que el 5% no només era insostenible: era intolerable. Que l’Estat vulgui tenir una televisió pública i no la pagui, que només l’avali amb deute... Per qualsevol gestor, que no sàpiga quins diners té i quins pot gastar ja és una condició per fer una mala gestió. No és demanar molt més, és demanar allò que costa.

Últimament el ministre d’Economia, Pedro Solbes, s’ha mostrat crític amb l’informe. Creu que realment és assumible el deute històric de RTVE per part de l’Estat?

Quan a nosaltres ens van encarregar l’informe, la vicepresidenta del Govern ens va dir, ella mateixa, “el deute no és cosa vostra”. Dir que s’ha d’assumir el deute i s’ha de pagar és una cosa tan òbvia que no entenc perquè suposa un problema per ningú: qui avala un deute ha de pagar-lo finalment. Una altra cosa és dir “a partir d’ara comencem des de zero i incloem dins dels pressupostos generals de l’Estat una partida pel que costa la televisió pública”.

I un augment tan gran de la subvenció és compatible amb la independència respecte el govern de torn?

És compatible en la mesura que l’Estat està finançant una sèrie de serveis, com fa amb l’educació, la sanitat, les carreteres...

Ja, però els mitjans tenen altres connotacions que les carreteres...

Sí, però això depèn no dels diners que es donin, sinó de les persones que administrin aquests serveis i de què sigui conscients que han d’actuar amb independència. És una qüestió de cultura democràtica.

Cal doncs un canvi de mentalitat?

Exacte. Això també és dins de l’informe. Encara que el director i el Consell d’Administració s’anomenin d’una altra manera i encara que el finançament sigui més sòlid, si els nous gestors no canvien de mentalitat i no diuen “nosaltres estem aquí per fer un servei públic i per administrar bé els diners que tenim pel benefici dels ciutadans”, els canvis no serviran de res.

Creu que l’informe ha aconseguit satisfer tot el que d’ell s’esperava?

Hi havia molta expectativa i potser desmesurada. Nosaltres hem d’actuar en el marc d’allò que és possible fer. Quan una cosa funciona molt malament el més senzill es dir: tanquem-ho, tothom a fora i tornem a començar. Això no es pot fer a la pràctica. Un informe d’aquestes característiques té unes limitacions. Moltes vegades s’ha dit “fins que els savis no presentin l’informe no farem això o allò altre” i potser sí que al final ha creat una decepció, ni tan savis ni tanta història. De totes formes, mai s’havia elaborat un informe d’aquesta mena sobre la televisió pública, mai s’havien estudiat a fons els seus problemes ni mai s’havien donat propostes sobre on havia d’anar la solució.

El savi Fernando González Urbaneja va arribar a dir coses com que va intentar explicar-los com funcionava la borsa, però els semblava impropi de gent amb el seu nivell intel•lectual...

Sí que ens va intentar explicar com funcionava la borsa i que no se’n va sortir (riu). A veure, hi ha hagut discrepàncies. És normal en un grup, encara que sigui de cinc, que algú prengui una postura més liberal, això també passa a la societat. Jo no li donaria més importància.

Les propostes de l’informe es poden portar tal qual a la pràctica?

Jo crec que són perfectament aplicables. El problema més important és decidir si donar una subvenció de les dimensions que cal a la televisió pública, però això és una decisió política, res més. Canviar la manera de nomenar i la tota la resta és una qüestió de decidir si es vol fer o no; i no hi ha res que ho impedeixi.

I la decisió de mantenir els dos canals públics, van tenir-la clara des del començament?

És el que hi ha ara, una primera més generalista i l’altra més cultural, és el model que més es reprodueix en els diferents països. De tota manera, ara vindrà la televisió digital que canviarà tot el sistema. A l’informe està més o menys previst quan, en comptes de dos canals n’hi hagi quatre o sis. Es passarà a una televisió més temàtica, però això no anirà en contra que hi ha hagi un canal generalista, que és la manera d'arribar a més públic.

A banda de TVE, l'informa també opinava sobre la ràdio i l'Agència EFE. En aquest últim cas, l'estudi va merèixer un comunicat del seu president, Álex Grijelmo, sobre fins a 17 errors que contenia l’informe. Admet els errors?

Són errors molt de detall.

En tot cas, va trobar oportú que els fes públics amb aquesta contundència?

Oportú fer públiques les discrepàncies, segons quines, jo mai ho veig. Grans errors i grans discrepàncies no n’hi havia, eren molt de detall, no servien per il•luminar ni el mateix informe perquè eren molt minúscules. Va ser a més precisament l’assessor econòmic, que coneixia el tema més a fons que nosaltres, qui es va passar dies mirant papers i fent l’informe de la situació.

Fins a quin punt els canals públics han de sacrificar la rendibilitat econòmica en pro d’aconseguir una televisió social?

Una televisió pública ha de ser rendible econòmicament, és a dir que no ha de guanyar diners però tampoc els ha de perdre. I ha de ser rendible també socialment. Trobar l’equilibri entre aquestes dues rendibilitats és la seva funció. Si no ho sap fer, millor no tenir-la. Si no tenim gent capaç de fer una televisió pública social i econòmicament, jo estic convençuda que és millor no tenir televisió pública o tenir-la minoritària. El que no té sentit és tenir una televisió pública que ho sigui només pels continguts que fa.

Així doncs, si d’aquí a 15 anys, per exemple, no s’ha aconseguit aquest equilibri, vostè seria partidaria d’eliminar la televisió pública?

Sí, segur, sí. Llavors jo assumiria la postura d’Urbaneja i diria “privatitzem la televisió”. Si veiem que no som capaços de fer una televisió, ja no dic com la BBC, que és un model massa allunyat de la nostra realitat, però com altres models, com l’alemany o el francès, que s’acosten més a nosaltres... Hem de ser capaços de fer això.

Vostè, que n’és coneixedora a fons de totes dues, quines diferències veu entre la televisió pública catalana i l’espanyola?

És bastant millor la televisió pública catalana. És pot dir així de clar. A la televisió catalana des del començament hi ha hagut l’objectiu i la coartada de la llengua. Necessitem normalitzar el català i això ja justifica una televisió pública. Però a part d’això, hi ha temes com una programació dedicada a la infància, que Televisió Espanyola no ho ha fet mai d’una manera sistemàtica i TV3 des del començament. La qualitat de la televisió catalana sempre ha estat per sobre.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.