Miquel Bonastre, director general de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL)

«La televisió local és el germà petit del sistema audiovisual, però dins del sector ens han vist durant anys com el parent llunyà i pobre»

Natàlia Araguàs (text) // Sebastián Scarso (fotos)

Quin balanç faria dels sis anys de vida de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL)?

Molt positiu. La Xarxa va començar com una iniciativa molt modesta, bàsicament d’intercanvi de programes entre televisions locals, tant públiques com privades, i s’ha convertit en tot un referent. La iniciativa més semblant, perquè posteriorment el nostre model l’han adoptat a d’altres llocs de l’estat, és el de la televisió pública nord-americana, la PBS (Public Broadcasting Service). Encara que la Xarxa avui en dia tingui 69 televisions associades i la PBS més de 450.

Una de les motivacions per crear aquest model va ser la inexistència d’una llei per a l’audiovisual local...

La Xarxa neix a demanda d’unes quantes televisions que s’havien adreçat a diverses administracions per veure si era possible engegar una línia de suport a les televisions locals. En un moment particularment gris, perquè l’any 95 el govern de Felipe González va fer la llei sobre televisions locals, i els governs autonòmics comencen a desplegar via decrets aquesta llei... Però amb l’arribada del nou govern popular, que tenia idees diferents, tot el procés va quedar en suspens. A partir d’aquí, es crea una situació d’indefensió: durant anys, aquestes televisions viuen en una situació d’al•legalitat; no sabien com definir-se. Això dificultava molt que les empreses arrisquessin i fessin inversions i també frenava el desenvolupament de les públiques. És en aquest moment quan apareix la Xarxa.

La indefensió continua?

Bé, en els últims dos o tres anys la televisió local s’ha vist com una realitat emergent, ha començat a generar interès per part del sector publicitari i dels altres mitjans. Continua patint la indefinició legal però ha donat passos importants. El Govern de la Generalitat va crear el Decret de Règim Transitori, un primer pas per dotar les televisions d’una autorització administrativa per emetre. A banda d’això, el que ha passat és que s’ha pres consciència de la seva força. En un to molt col•loquial, la televisió local és el germà petit del sistema audiovisual però dins del sector ens han vist durant anys com el parent llunyà i pobre. La situació d’avui dia és que el parent s’ha espavilat, partint de les seves pròpies limitacions. La televisió local ha de convertir en virtut uns pressupostos molt baixos, ha de jugar amb aquests elements adversos. En un entorn, el de la televisió, que cada cop es fragmenta més i que és més competitiu. Qui està acostumat a treballar en unes condicions realment dures, potser en aquests moments no li ve de nou tot això.

Què li semblen les darreres mesures del govern català de sanció a televisions locals que operaven de forma ilegal?

Molt bé, perquè amb totes les salvetats, ens hem de felicitar perquè es tanquin televisions que no tenen autorització administrativa. De fet, nosaltres hem reclamat insistentment a l’administració que faci complir la llei. No deixa de ser sorprenent com determinades televisions hagin pogut aguantar tants anys. Lògicament, la pròpia administració i el CAC com a organisme regulador, cada vegada ens estan exigint més l’acompliment de les nostres obligacions. En conseqüència, aquells que emeten sense autorització han de ser expulsats del sistema.

Aquest enduriment es pot interpretar com que el govern català també ha pres més consciència de la importància de la televisió local?

La situació anterior si alguna cosa tenia és que no era precisament exemplar, estava molt deteriorada. Jo vull creure que això significa que el govern català ha decidit posar ordre en el sector però, en qualsevol cas, és un procés que no culminarà fins que no es faci la migració a la tecnologia digital. Com que desapareixeran tots els sistemes analògics, és la gran oportunitat per ordenar el sector, tothom haurà de passar per uns processos de concurs i adjudicació.

El fet que en principi l’apagada analògica fos el 2010 per a totes les televisions i el 2008 per a les locals, com ho valora?

Això ha canviat. El govern ha acceptat resoldre una injustícia, que es plantejava com a una autèntica barbaritat. Les televisions locals, que són la part més feble de tot l’audiovisual espanyol, havien de ser les primeres en passar a la tecnologia digital. Quan el parc de televisions encara no s’hauria renovat, es pretenia que les locals emetessin en digital. Això era condemnar-les a la seva pràctica desaparició perquè l’audiència no les podria veure. Afortunadament, s’ha rectificat i ara aniran conjuntament amb la resta de televisions, el 2010 a tot l’Estat i el 2008 en el cas de Catalunya. La Generalitat està impulsant un projecte perquè Catalunya sigui la comunitat pilot en aquest sentit i vagi dos anys per davant.

Per una banda, abans comentava el pas a la TDT com una oportunitat, però el fet de tenir menys recursos no és una dificultat afegida per a la televisió local?

La migració cap a la tecnologia digital planteja molts interrogants, moltíssims. D’entrada hi ha el cost de la inversió i de la transmissió del senyal. Però hi ha un altre tema molt important: la televisió local, en tant que televisió de proximitat, estava adreçada a un col•lectiu d’audiència diguem-ne que municipal. Això possibilitava una forta identificació de l’audiència respecte a la seva televisió. A partir del moment en què, amb la migració cap a la TDT, els territoris de cobertura passen a ser com a mínim de comarca i en alguns casos de tres, quatre o cinc comarques, ens trobem que l’element essencial que és la proximitat queda d’alguna manera alterat. Conseqüentment, el model actual s’ha de revisar perquè continuï sent el que ha de ser. Els informatius d’una cadena local que no siguin el referent dins del seu propi territori, per exemple, no tenen cap sentit. El redimensionament de les zones de cobertura cap a zones molt més àmplies planteja un repte molt seriós de com es refà el model de televisió de proximitat.

Recentment, el director general de Difusió de la Generalitat, Joan Montraveta, afirmava que perquè les televisions locals puguin sobreviure hauran d’arribar a acords de fusió. Què n’opina?

Per començar, el model de televisió local que existeix a Catalunya es caracteritza per una forta presència del sector públic; pràcticament la meitat de les televisions són públiques i l’altra meitat són privades. I, a més, hi ha un ampli ventall de col•laboracions. És realment un model molt sofisticat. Això plantejava un gravíssim problema perquè hi ha demarcacions on hi ha fins a cinc televisions públiques. Amb l’avantprojecte de llei que va anunciar el ministre Montilla a finals de l’any passat, s’apuntava una possible sortida: a banda que s’han donat més múltiplex a algunes demarcacions, també s’ha obert la possibilitat que hi pugui haver més d’una televisió pública per demarcació, és a dir, s’ha flexibilitzat el sistema. Aquestes novetats ajudaran a resoldre el problema però, en qualsevol cas, obligaran a què en alguns territoris les televisions públiques s’hagin d’agrupar. Tot i que som conscients que la implantació de la TDT pot provocar la desaparició d’algunes televisions, jo vull creure que significarà no tant la seva la desaparició com la creació de televisions més grans per demarcació. Amb tot, hi ha llocs on es trobaran amb autèntics problemes, perquè el territori no ha estat planificat perquè hi hagi TDT i, ara com ara, algunes televisions no poden tenir continuïtat.

A l’altra cara de la moneda, hi ha municipis que no estan preparats per a la TDT...

Aquest altre problema no és políticament presentable, i hem d’entendre que la televisió universal, a la qual hi tindrà accés tothom, serà la TDT, com fins ara ho ha estat l’analògica. La televisió via satèl•lit i el cable seran de pagament, és a dir que hi continuarà havent una barrera d’entrada. Resulta que dels 900 municipis que hi ha a tot Catalunya només 209 estan planificats per rebre TDT local. Evidentment, els responsables polítics són conscients que això és inacceptable.

Té idea de quina pot ser la solució d’aquesta situació?

Això s’ha denunciat de forma reiterada, l’administració n’és conscient. Moltes vegades, però, hi ha competències compartides entre el Govern central, la Generalitat, etc... El que sabem és que s’ha de resoldre i espero que com abans millor.

Pel que fa al cost, de quant serà i com pensen afrontar-ho?

En aquests moments no sabem encara el cost que tindrà per a les televisions locals la difusió del seu senyal. Ja circulen alguns rumors, a un preu desmesurat, que no vull citar perquè no vull ni donar-los credibilitat. No hi ha cap motiu pel qual el preu de l’emissió d’aquest senyal sigui més car del que ja és actualment. Si un element tant important es desconeix, moltes televisions no es podran presentar a concurs en el cas de les privades o a processos d’adjudicació en el cas de les públiques. A banda que, si es donés aquest cas, es posaria en perill l’estabilitat de molts empresaris.

No en tenen ni una idea aproximada, d’aquest cost?

Nosaltres considerem absolutament inacceptable que per a televisions que operen a l’entorn de Barcelona, que utilitzaran un sistema com el Centre d’Emissió de Collserola, el cost de difusió d’aquest senyal sigui hipotèticament molt barat, en contrast amb altres que estiguin en una zona de muntanya, on la difusió serà molt costosa perquè hi entren en joc molts emissors i repetidors. A aquestes televisions, que estan en municipis amb menys densitat de població, no se’ls pot traslladar el cost real d’aquesta difusió perquè no el podrien assumir i les portaria a desaparèixer. Aquí queda per veure què es farà des del Govern.

Com avalua la programació en cadena, que van posar en marxa aquest gener?

Les televisions locals a poc a poc han arribat a tal nivell de maduresa que ja és poden atrevir a fer ofertes de programació en cadena. Aquest és el punt de partida per poder configurar-se com una nova finestra per al sector publicitari. Respectant la llei, és clar, que fixa fins a un 25% la programació comuna. És la manera que la televisió local pugui jugar un paper dins el sistema publicitari general. Aquesta programació va començar en una fase experimental els cap de setmana i, des d’aquest passat mes de gener, ja és operativa cada dia.

Tenen algun altre projecte per atreure la inversió publicitària?

Això no és fàcil. L’oferta s’ha de consolidar, els anunciants i els responsables de les centrals de compres han d’agafar confiança en el producte i les seves possibilitats. Ens hem de conèixer mútuament i això no és cosa d’un dia. La Xarxa, com a tal, ja forma part del sistema de Sofres (TNS), de medició de les audiències, però tot requereix un temps i estem convençuts que, a poc a poc, s’anirà consolidant.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.