Entrevista als dos candidats al deganat del Col·legi de Periodistes

SS: L’anterior deganat el van compartir Monserrat Minobis i Joan Brunet. Al llarg d’aquests quatre anys s’han consolidat les comissions como el mecanisme que permet la participació dels periodistes amb més inquietuts professionals. Ha estat molt important el treball de la Comissió de Mitjans Públics que ha fixat uns criteris per a avançar cap a una independència real d’aquests mitjans. També ha estat el quatrieni de la elaboració del ‘Llibre blanc’, una exhaustiva radiografia de la professió a Catalunya que ara ens permetrà actuar amb seguretat. A la part negativa destacaria l’insuficient protagonisme públic en uns moments en que els periodistes tenim molt a dir, i la manca d’una resposta ràpida al creixement del sector. Això ha fet que un bon nombre de professionals en actiu estiguin ara fora del Col•legi.

PA: Van cometre un gran error: el cas Carmel. Ningú que es consideri periodista pot acceptar una reacció com la que va tenir el Col.legi. En qüestions que afecten a la professió, el Col.legi no és ni jutge ni àrbitre, és part. I, per tant, ens ha de defensar amb arguments inequívocament professionals, no amb pactes polítics. El més greu de tot això, és que des del poder , en aquest cas el Govern, algú es va considerar legitimat per censurar als periodistes, convençut que a l’altra banda no hi havia ningú capaç de dir-li que s’equivocava. I aquest és el gran repte del Col.legi vetllar per la credibilitat de la professió, de tota la professió. Perquè el Col.legi sí que ha de ser de tothom, no les candidatures. Les candidatures han de ser de qui vulgui , només faltaria. Però, un cop més tornen a confondre la part amb el tot.

SS: Si ens basem en l’unic treball seriós que s’ha fet, el ‘Llibre blanc’, la salut es bona. Però de la lectura de la lletra petita es dedueix que li manca musculatura. Necessita un bon tractament amb vitamines.

PA: Està a la UVI i necessita oxigen i saba nova per recuperar-se. Si no hi ha un canvi generacional amb gent més jove, amb idees, ganes de treballar, il.lusió… El Col.legi desapareixerà. En aquests moments, no té cap paper ni dins ni fora de la professió perquè la majoria no se’l sent seu.

SS: La Junta que ha dirigit el Col•legi al llarg de quatre anys és plural, fruit d’un sistema electoral que dona representació a les minories i que es va aplicar per primera vegada l’any 2001. Pel que jo se, membres de la majoria i de la minoria han treballat plegats sense problemes en benefici de la professió.

PA: Sí. La millor evidència va ser el cas Carmel. Ja he dit abans que és la gran xacra d’aquest Col.legi i no és fruit de la casualitat. I que consti, el principal problema no són el polítics. El problema és la part de la professió que se sent obligada a demanar permís per fer de periodista. Quan ha de ser tot el contrari: l’obligació d’un periodista és explicar la veritat, donar la millor versió del que passa, contrastant les dades, en lloc de preguntar al poder, sigui quin sigui, si les pot publicar. Són els mateixos que perden el temps etiquetant a tothom en funció del mitjà on treballa o dels amics que té. I, a sobre, només en tenen un parell d’etiquetes ( socialista i convergent). És a dir: “Els nostres “ i “Els altres”, depenent de qui mani. Ja em diràs tu , què té a veure simpatitzar o ser d’un partit polític o d’un altre per ser bon o mal periodista. Amb aquesta simplicitat d’idees no anem en lloc i no és estrany que el Col.legi estigui aturat i paralitzat. El compromís polític de fa 30 anys tenia un sentit. Ara, ja l’ha perdut. Ens ha de preocupar la nostra feina, no si els polítics estan contens. L’única esperança és que aquest nivell d’immaduresa no afecti a les noves generacions.

SS: A la darrera reunió de la candidatura vam establir sis prioritats:

1. Convertir la web del Col•legi en el gran centre d’informació i debat dels problemes professionals.

2. Extendre els serveis per tot el territori i crear-ne de nous per a facilitar la tasca dels companys obligats a treballar com autònoms.

3. Formar un front comú amb els sindicats i les universitats per combatre la precarietat.

4. Obrir el Col•legi als centenars de companys que volen entrar i no poden, i refer el sistema de quotes per ajustar-les a les necessitats dels periodistes amb dificultats.

5. Intervenir decididament en el debat públic per a consolidar el Col•legi com un referent prestigiós per a tots els periodistes i per a la societat catalana.

6. Donar suport al Consell de la Informació de Catalunya en el seu desè aniversari perquè és el referent ètic de la professió.

PA: Estan en el programa:

Advertir als mitjans que vulnerin el codi deontològic. El Col.legi té l’obligació principal de dir què és periodisme i què no. Hi ha mitjans que s’emparen en la llibertat d’expressió per vulnerar sistemàticament la primera regla del periodisme: explicar la veritat.Ells fan el contrari: transformen i manipulen la realitat per uns interessos que no tenen res a veure amb el periodisme. Aquestes males pràctiques són el descrèdit de la professió.

Establir una minuta: Resulta impensable que amb la quantitat d’autònoms i freelancers que hi ha en aquesta feina, el Col.legi no s’hagi preocupat de garantir uns mínims salarials. Tots els periodistes, col.legiats o no, han de saber què val un hora de la seva feina, o una pàgina escrita.

Reformar els estatuts del Col.legi. Els actuals no garanteixen un funcionament transparent i democràtic. N’hi ha una pila d’exemples, en posaré dos: per presentar-se al deganat fan falta 156 avals. Evidentment, ho té molt més fàcil un col.legiat de Barcelona, que treballi en un gran mitjà, que un d’una demarcació que ho faci en un mitjà més petit. És injust. L’altre exemple és el vot, que pot arribar al Col.legi de diferents maneres (correu, personalment, a través d’una tercera persona-nes, dels mateixos candidats, etc…) Trobo poc estètic que qualsevol persona, inclosos els mateixos candidats, puguin recollir els vots i custodiar-los fins el dia de les eleccions.

SS: Cal precisar els criteris que defineixen qui fa la tasca de periodista i qui no, qui es un ‘showman’ i qui un informador, qui treballa amb notícies i qui fa publicitat. En tot cas, és desitjable que els informadors tinguin estudis universitaris i l’accés a la professió es canalitzi a través de les diferents fórmules universitàries.

PA: Cal regular-lo per evitar l’intrusisme. Però, el tema és qui decideix qui és periodista i qui no? El Col.legi, les universitats, les empreses.... D’entrada, exigir una llicenciatura pot ser una garantia, però no l’única. Hi ha excel-lents periodistes que no la tenen. Les empreses haurien de ser més exigents alhora de triar al personal i el Col.legi molt estricte alhora de donar carnets.

SS: És un intent de fer avançar els drets dels professionals que ha topat amb un rebuig frontal per part de les grans empreses. Entre els professionals hi ha un fort debat a l’entorn d’alguns aspectes, però veig acord sobre temes importants que consoliden la independència professional, com són la regulació del dret d’accés a la informació, el desenvolupament del dret constitucional al secret profesional, l’impuls que dona als estatuts i als consells de redacció, i la aportació que fa al dret de propietat intel•lectual.

PA: Tal com tenim el panorama, suposo que és necessari, tot i que hi ha alguns aspectes que no m’acaben de convèncer. El Consejo Estatal de la Información no pot ser un òrgan on els periodistes hi estiguin en minoria i menys si ha de ser el responsable de donar els carnets. Hi ha un altre problema, està pensat amb quotes, com tot el que decideixen els partits polítics d’aquets país. Les quotes no són sinònim de pluralitat ni d’ independència, per molt que estiguin empenyats en fer-nos creure el contrari. Es pot ser molt plural i gens independent. Els periodistes hauríem d’haver après que quan hem de pactar amb els partits sempre sortim perjudicats. Els “blocs electorals” en són un bon exemple: Duran la Transició, entre tots els partits polítics van acordar repartir-se un espai en els informatius ( un mes abans de produir-se la “notícia”) , en base a la respresentació parlamentària (quotes) i al marge del criteri informatiu i periodístic. Un disbarat que encara arrosseguem. La regulació de qualsevol tema que ens afecti s’ha de fer des de dins de la professió, no des de fora i menys si es fa només en criteris polítics.Esperem que amb l’ Estatut del Periodista no cometin el mateix error. .

SS: Molt. Recordant en els moments claus quins són els principis de la professió, denunciant les transgresions i donant un suport crític a la tasca del Consell de la Informació i del Consell de l’Audiovisual. S’ha de fer de manera ferma però reflexiva perquè ja hi ha prou soroll fora i el soroll desprestigia.

PA: Credibilitat. És el nostre capital, la credibilitat, no en tenim d’altre. No s’improvisa, costa molt de guanyar-la i molt poc de perdre-la. Es guanya amb uns periodistes documentats, independents i crítics amb el poder. En les democràcies del nostre entorn el cas Carmel seria impensable. Els mitjans d’aquests països tenen ideologia, però no responen, exclusivament, a interessos partidistes. També per aquest motiu se’ls respecta més.

SS: - Crec que s’està avançant cap a la independència d’aquests mitjans i que hi ha una oportunitat clara de que les noves lleis la consolidin.

PA:No. A Catalunya estem com sempre, ni millor ni pitjor. Esperant que s’aprovin les lleis de reforma de la CCRTV i RTVE i la Llei de l’Audiovisual.

SS: Hi ha un bon nombre de periodistes que l’exerceixen, amb un compromís per donar informació veraç similar al dels altres companys. Dintre d’aquest àmbit, el punt clau del codi és el que estableix que no s’ha de simultanejar l’exercici de la activitat periodística amb altres activitats incompatibles, com les relacions públiques i les assessories d’imatge. Els periodistes dels gabinets han de ser encara més curosos que els altres en el cumpliment d’aquest punt.

PA:No es que es pugui, es que s’ha de fer. El que no s’ha de confondre és gabinet de comunicació amb relacions públiques o publicitat i això passa sovint. Forma part de la confusió general que hi ha en el món de la comunicació.

SS: Bàsicamente la curiositat. Sé que no és una motivació heroica, pero sí és molt periodística. El periodisme està canviant molt ràpidament i la professió està creixent també molt ràpidament. Accedir a un lloc des d’on es pot tractar d’incidir en els canvis m’atreu. D’altra banda, estic convençut de que la independència dels periodistes està directament relacionada amb el seu grau d’organització i el Col•legi és un bon lloc per organitzar-se.

PA:El primer motiu és perquè crec que cal una renovació i no hi pot haver renovació sense debat i, perquè n’hi hagi, cal unes eleccions. L’alternativa era una llista pactada, com ja s’ha fet d’altres ocasions, ens ho van oferir però no hi vam estar d’acord. No hi podíem estar d’acord, després d’engegar tota la campanya contra els blocs electorals, el senyal realitzat, les rodes de premsa sense preguntes…..i el Carmel. Si demanen dignitat per a la professió, hem de ser conseqüents.
És evident que aquesta vegada calia una sotragada a fons, intentar implicar al màxim de gent possible,de tots els àmbits, de diferents edats, de diferents ideologies i maneres d’entendre la nostra feina; que se’n parlés, no només del Col.legi, sinó de la professió.
Està a punt d’implantar-se la TDT , una autèntica revolució en el panorama comunicacional, que suposarà el canvi més important que hi hagut mai en el món de la comunicació i la informació. Tot el sector, especialment l’ audiovisual i de noves tecnologies, està en constant desenvolupament i amb una gran incidència dins de la professió.I , fins ara, pel Col.legi només ha comptat una part dels periodistes i dels mitjans.Tenim un Col.legi dels anys 80, del segle passat, i som al XXI.