Amira Hass, periodista. Ha rebut el IV Premi Miguel Gil Moreno

«Ni tan sols m’autodefineixo com una persona valenta, a vegades fins i tot sento que sóc una miqueta conservadora; simplement el que faig és seguir el que em van ensenyar els meus pares»

Natàlia Araguàs (text) // Sebastián Scarso (fotos)

Amira Hass va rebre el IV Premi Miguel Gil Moreno el maig passat. En un exercici d'humilitat, l'única periodista israeliana que viu des de fa anys a la zona ocupada de Gaza i Cisjordània va voler marcar distàncies amb el reporter català a qui el certamen deu el seu nom, Miguel Gil, mort en una emboscada a Sierra Leona l'any 2000. "No em vegin com algú que ve de les trinxeres. La vida dels fotògrafs i càmeres palestins és molt més arriscada que la meva. La meva feina és informar l’ocupant de l’ocupació, un treball ingrat i frustrant ja que la gent privilegiada no ho vol saber”. Amb aquestes paraules, Hass recollia el guardó, un reconeixement a les cròniques que publica des de 1989 al diari liberal Haaretz, que aquest any ha reunit al seu llibre Crónicas de Ramala. Filla de dos supervivents de l'holocaust jueu de filiació comunista, Hass va voler finalitzar el seu parlament amb una especial menció als qui des de fa una dècada són els seus veïns: "La meva gratitud als palestins per les seves històries, la seva amabilitat i perquè no em menteixen".

Vostè escriu articles molt crítics amb el govern israelià en un diari israelià, Haaretz. Com encaixen els lectors els seus punts de vista?

Per començar, el diari israelià, que és molt liberal i està molt ben establert a Israel, entén el paper del periodisme com un paper crític contra l’autoritat. I aquells que llegeixen Hareetz saben que estàs escrivint com a crític, no per ser complaent. Per descomptat que els lectors varien; existeixen persones que estan encantades de llegir aquests articles i persones que es molesten. Però aquest és el paper del periodisme: no agradar a tothom.

Al seu llibre Crónicas de Ramala, apareix una escena en què un psicoterapeuta israelià se sorprèn quan li expliquen les patologies d’ordre mental que pateixen alguns palestins com a conseqüència de viure en un estat permanent d’ocupació. Fins a quin punt els israelians són conscients de les condicions de vida dels seus veïns?

Sí, vaig fer-li una entrevista a un psicoterapeuta francès que és voluntari a Gaza i ell em va explicar que va conèixer a aquest soldat israelià, també psicoterapeuta. La teva pregunta és molt vàlida, perquè un dels meus descobriments és que la gent no percep els palestins tal i com es perceben a ells mateixos i jo vaig necessitar molt de temps per adonar-me d’això. Quan vaig arribar als territoris ocupats anava a veure les persones i a fer les meves compres i els israelians em preguntaven on anava a comprar. Jo els deia que a les botigues, com tothom. I per als israelians això és molt estrany, perquè és una societat que va créixer per percebre la societat palestina a través d’una lent militar. Això ha influït en tota la societat, és per això que és tan fàcil manipular la veritat i dir, per exemple, que tot estava planificat: que Arafat ho planificava tot o que la Intifada va ser orquestrada des de dalt, articulada des de les autoritats. Però també existeixen d’altres experiències en la relació amb els israelians perquè durant molts anys, no en els últims, però sí abans, molts palestins treballaven a Israel i tenien contactes personals amb israelians. Potser sempre ha existit una mica de diferència de classes però no obstant hi havia molt d’afecte entre ells per les relacions que establien, encara que no voldria generalitzar això.

Una part important de la seva tasca potser consisteix precisament en això, en fer d’observadora social a la societat palestina per tal de traslladar les seves experiències a l’altre bàndol en primera persona. Què en pensa?

En certa manera sí, encara que jo no sóc ni tan sols observadora perquè visc en ambdues societats, la israeliana i la palestina. Per a molts palestins els israelians també són només colons i soldats i a través de mi coneixen una Israel diferent. Quan jo vivia a Gaza, gent fins i tot propera a Hamas sentien dels meus llavis coses sobre d’altres israelieans i em van dir: mira, comencem a canviar la nostra opinió sobre els jueus perquè, de sobte, coneixem aquest advocat que està lluitant pels drets dels nens palestins o persones que fan manifestacions a Israel o que van als check point justament per protestar. Els palestins també tenen una visió limitada de la societat israeliana. Encara que la meva intenció original no fos aquesta, amb el temps sí m’he convertit d'alguna manera en un enllaç que mostra a les persones de tots dos bàndols una visió més heterogènia de l’altra societat.

De fet, manté una posició molt incòmoda i les seves columnes demostren una gran valentia, ja que quan retorna a Israel deuen tractar-la com una traïdora, almenys en certs estaments. I com la perceben els palestins entre els quals viu a Ramala? Com es relaciona amb ells?

No estic d’acord amb què es necessiti tanta valentia per fer el que estic fent. Jo vaig néixer en una família d’esquerres i amb un rerefons familiar que fa que d’alguna manera per mi sigui molt natural fer el que estic fent. Ni tan sols m’autodefineixo com una persona tan valenta, a vegades fins i tot sento que sóc una miqueta conservadora; simplement el que faig és seguir el que em van ensenyar els meus pares. A Israel alguns em perceben com una traïdora i, abans de la Intifada em veien com una boja, sobretot quan vivia a Gaza: simplement una boja. Consideraven que era una dement perquè Gaza per a Israel és com l’infern, però després van començar a conèixer-la a través dels meus escrits. Jo vaig escriure el llibre sobre Gaza abans de la Intifada. I crec que és un llibre que han acceptat a Israel. Una vegada vaig anar a un banc on havia de fer el dipòsit d’un taló i la dona de la finestreta em va dir: Amira Hass, de Gaza! Va ser molt maco perquè era l’últim lloc on jo pensava que tindrien el meu llibre. O sigui, que no s’ha d’exagerar sobre el meu aïllament d’Israel. Pel que fa als palestins, doncs sí, ells també han hagut d' habituar-se a mi i en certa manera ho han fet. Especialment quan jo vivia a Gaza: jueva, israeliana, dona, activista. No era precisament una dona d’estar a casa, eh? I durant la Intifada, aquests últims anys van ser més difícils. Van ser molt més difícils aquests anys a Ramala que els que vaig passar a Gaza perquè els de Gaza treballaven molt a Israel i no tenien una imatge tan estereotipada, mentre que a Ramala, no ens coneixen massa i a més havien de provar constantment que són nacionalistes, que estan en contra de tot el que sigui israelià. I d’alguna manera jo he estat boicotejada a Ramala, cosa que no em succeïa a Gaza. Els intel•lectuals burgesos de Ramala no m’acceptaven pel que jo representava per a ells; no per mi mateixa sinó perquè jo represento l’ocupant. D'altra banda, existeixen moltes persones que quan em coneixen se sorprenen quan saben que visc entre palestins i em pregunten: escolta’m, no tens por? I jo els responc: de què, creus que jo accepto el posicionament israelià que cada palestí és un perill per a qualsevol ciutadà israelià? I aleshores riuen. Per tant, no és que tots sàpiguen que visc entre palestins encara que s'ha convertit en el meu petit barri. Et puc donar un exemple a través dels nens, a les cases on he viscut. Els nens van necessitar temps per entendre que jo sóc jueva i no sóc soldat perquè per als palestins un jueu és sinònim d’exèrcit. I després, quan deien jueu jo els hi deia "no és l’exèrcit, és l’exèrcit israelià qui ve a ocupar-vos, no els jueus". I de mica en mica van començar a adoptar aquesta terminologia. De manera que els nens del meu barri van deixar de dir “que vénen els jueus” i ara diuen “que ve l’exèrcit israelià”.

Valenta o no, vostè és l’única periodista israeliana que viu en territori ocupat. Quina lectura en fa d'això?

Sí, l’única i l’únic perquè de periodistes homes tampoc hi viuen!. Bé, jo no crec que sigui una qüestió de valentia sinó d'opció periodística, per descomptat a causa que jo vaig créixer en aquell entorn d’esquerres. Jo accepto de manera natural, no és una elaboració intel•lectual sinó la meva actitud bàsica, que quan existeix oprimit i opressor, per poder superar això has d’escollir l’angle de l’oprimit per saber en carn pròpia que és el que rep. Quan jo tenia 20 anys, per exemple, vaig tenir l’ocasió de viure alguns mesos en Romania: va ser l’únic estat socialista on jo podia anar des d’Israel. Era l’any 1977. Jo sabia molt bé a què m’enfrontava, no era una il•lusió, però a causa que vaig créixer en una família comunista vaig sentir que necessitava experimentar aquesta opressió, l’opressió dels anomenats entre cometes “comunistes”. O sigui, que és la meva opció personal, forma part del meu temperament.

Quina opinió li mereix la premsa israeliana?

La premsa israeliana és molt atrevida, especialment en els últims 20 anys ho han estat a l’hora de dirigir-se al poder. No obstant no és tan atrevida quan es tracta del conflicte palestí-israelià perquè com a israelians formen part del poder, tenen un interès al costat de l’ocupació i per tant és molt més difícil de monitoritzar o fer-ne un seguiment. Dit això, trobes a la premsa israeliana detalls que no podries trobar a la premsa nord-americana sobre l’ocupació israeliana o sobre les opressions nord-americanes, les que fan a la resta del món. En aquest sentit, jo crec que la premsa d’Israel representa la típica actitud mental dels jueus. Als jueus ens encanta discutir, debatre, qüestionar; el més difícil és quan arribes al tema de l’ocupació i no obstant també està present. I existeixen molts periodistes israelians que a diferència de mi no viuen en els territoris ocupats i malgrat això prenen la informació dels palestins, no únicament de l’exèrcit sinó del que diuen els palestins. I amb els anys, a base de conèixer molts palestins, van convertir-se en crítics importants amb la situació palestina. Per tant, sovint és difícil dir que la premsa israeliana és simplement portaveu del govern o que no ho és; hi trobes totes dues tendències. També hauríem de parlar de les polítiques editorials, que són les que marquen l’èmfasi en la versió oficial. Tu veus en els titulars de la primera plana la versió oficial, especialment durant els dos primers anys d’aquesta Intifada. Però també durant Oslo, quan tothom pensava que la pau havia arribat, emfasitzaven tots els fets que encaixaven que això era la pau. La informació de dretes o la meva, sobre una ocupació israeliana continuada, quedava totalment marginada. La crítica estava present, però es presentava d’una manera que indicava el que el consell editorial considerava com una cosa menys important que la versió oficial. I després els lectors, d’alguna manera, són obedients: veuen la primera plana, els titulars, creuen que això és l’objectivitat, la veritat entre cometes, i llest. I la resta, comentaris, anècdotes i opinions.

Vostè relaciona d’alguna manera els atemptats suïcides amb l’ocupació. Jo voldria que m’expliqués el que al seu parer s’amaga rere d’aquests atacs, quin és el brot de cultiu que genera el potencial suiïcida.

A partir de les meves observacions, he deduït que la tàctica dels atemptats suïcides és la prova més clara de la feblesa palestina, del seu sentiment d’estar desvalguts davant del poder d’Israel i de la seva desesperació. Si tu creus en la teva lluita per l'alliberament vols viure: el teu llegat no pot ser la mort, ha de ser la vida. És la teva pròpia impotència la que d’alguna manera et condueix als atemptats suïcides. En segon lloc, existeix la motivació personal per la venjança de tants i tants individus. Persones que veuen les seves vides i les de les seves famílies i les de tot el seu poble com una cadena contínua de despossessió. I senten que Israel no té cap intenció d’aturar la despossessió que va començar l’any 48 i que continua i continua. I volen venjar-se per coses que són molt concretes, que han estat molt específiques en els últims anys. El fet que tants civils palestins hagin estat assassinats per soldats israelians, que hi hagi hagut tanta destrucció, que no puguis continuar el teu camí, per exemple, perquè hi ha un setge a cada centre urbà. Ara bé, la qüestió és aquesta: quan i per què s’utilitza per part de les organitzacions palestines? Per què ho converteixen en la principal tàctica contra l’ocupació israeliana? El problema principal que jo veig en el moviment palestí és que planifiquen les seves tàctiques no segons els objectius de l'alliberament, sinó segons el càlcul de què és el que els farà més populars dins de l’escenari polític. Van sentir que el que demanava, el que exigia el poble era venjança, doncs van escollir la millor manera per venjar-se. Perquè clar, per desenvolupar una guerra de guerrilles, o una desobediència civil necessites el teu temps, paciència, planificació, no obtens un resultat immediat que puguis mostrar. I matar dotze o vint persones d’un sol atac és una cosa que rep una recompensa immediata. I després la gent va començar a jutjar la Intifada segons el nombre de baixes en tots dos bàndols i per a cada organització, va iniciar-se una mena de competició de sang. Un presoner palestí que va entrevistar per mi a tres individus que anaven a convertir-se en terroristes suïcides em va dir: tu tens en compte la possibilitat de morir però no és el teu objectiu. Ell va utilitzar el terme "desesperació personal", una cosa que usen i abusen aquestes organitzacions. De fet, els atemptats suïcides dels palestins contra civils israelians van començar amb la política de creixement i setge que Israel inicia l’any 91, amb la intenció de suprimir qualsevol llibertat de moviment entre els palestins. I això ho interconnecto, perquè la major part de la gent creu que és al contrari, que van ser primer els atacs suïcides, però això és mentida, senzillament. La política de tancament va començar tres anys després i per mi aquesta estrangulació massiva de la llibertat de moviments dels palestins va donar ales a la psicologia de la desesperació individual. El primer atemptat suïcida, no ho oblidem mai, va realitzar-se després de la massacre que va cometre’s a Hebron, a la mesquita d’Ibrahim, o sigui que va ser pres com una venjança tot i que després passés a ser la tàctica principal de Hamás, una tàctica política contra l’Autoritat Palestina.

Als seus articles sempre parteix dels fets concrets i del dia a dia per dibuixar situacions generals, en comptes d’anar a les grans dades o als grans personatges. És la manera de reflectir això, que el gran drama dels palestins és precisament que se’ls nega la quotidianitat?

Sí, hi estic d’acord, però voldria matisar. L'ocupació no és únicament una ocupació militar, també consisteix en què un poder determina el present i el futur d'un grup de persones. I això és al què ens enfrontem: Israel s'ha pres la llibertat durant molts anys, quan era una ocupació militar directa i quan era una ocupació indirecta durant els anys d'Oslo, de dictar els detalls del present i el futur dels palestins coma individus i col•lectiu. És a dir, si pots anar a un metge o no, si pots visitar els teus amics o no, si pots tenir suficient aigua potable o no. Els petits i els grans detalls els dicta Israel. La meva vida amb els palestins m'ha servit per comprendre com això els estrangula constantment, és com una llosa veure com controlen els teus pensaments, adonar-te que no controles la teva vida.

I aquesta dimensió d'ofegament, creu que queda reflectida a la crònica històrica i periodística?

Mira, jo vaig estudiar història i, clar, em sentia molt més atreta per la història social que cap a la història política. Més que si aquest rei ha signat allò o allò altre m’interessaven més pels hàbits maritals, per exemple, les transaccions de terra o les trobades entre la noblesa i la pagesia. O sigui, d’alguna manera per mi aquesta és la història social, però el problema del periodisme no és que tracti sobre els grans esdeveniments o els petits, sinó si jutja els esdeveniments per mitjà de declaracions o per mitjà dels fets que et trobes sobre el terreny. Aquest és el problema del conflicte palestí-israelià. Tu pots llegir els fets a partir del butlletí del ministeri: el primer ministre israelià es va reunir amb el primer de palestí i tothom diu "què fantàstic que s’han reunit". Però per una altra part pots anar a una certa aldea on la meitat d’aquestes terres estan sent confiscades per un assentament de colons veïns, però aquesta és una opció política. El confiscar terres em sembla un gran esdeveniment, un esdeveniment majúscul però clar, dins una cadena d’esdeveniments iguals en els últims 15 anys. El problema del periodisme és que tendeix a escollir sempre un llampec, quelcom que sigui nou, immediat, que faci titular. Però una cosa rutinària com la confiscació de terres ja no és notícia, perquè va ocórrer ahir i fa 15 anys. Per tant, hem de desafiar certs axiomes periodístics.

L'objectivitat, entre d'altres?

Jo no crec que poguem ser objectius. Estem escrivint sobre les bases de les nostres vides, els aspectes bàsics: això forma part de nosaltres. Tinc col•legues que són soldats a l’exèrcit o tenen germans que ho són. Poden ser objectius? D’altres són colons; poden ser objectius? No poden. Ningú de nosaltres pot ser objectiu. El que passa és que d'un periodista que s’expressi obertament contra l’ocupació diuen "aquest no és objectiu", i tota la resta sí. Aquest és el problema.

Té esperança en què algun dia puguin conviure en pau palestins i israelians?

L’esperança és un terme difícil, no tenim alternativa. No a mig termini, en qualsevol cas. A causa que jo visc a totes dues societats, sé que bàsicament podria haver estat molt senzill viure totes dues societats en dos estats o en una federació o confederació d’estats, o el que sigui. Això per una part m'anima i per altra em frustra, podria haver estat tan senzill... Els palestins són gent tranquil•la, són molt tranquils, podria haver estat molt fàcil arribar a un acord amb ells si hi hagués hagut una intenció per part d’Israel de posar un límit al que jo anomeno aquesta cadena de despossessió.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.