Carmen Alcalde, periodista. Ha rebut aquest any el Premi Honorífic de la Diputació de Barcelona per la seva trajectòria

«M'agrada apropar-me a la gent del carrer i ficar-me en la seva pell per denunciar les desigualtats, el patiment i les injustícies»

Daniel Canchado (text) // Sebastián Scarso (fotos)

Carmen Alcalde (Girona, 1936) ha rebut aquest any el Premi Honorífic de la Diputació de Barcelona per la seva trajectòria periodística que, certament, és dilatada i valuosa. Ha donat proves del seu talent a moltes de les capçaleres més brillants de la història recent, tant durant com després de la dictadura. Algunes, amb categoria d’autèntics referents del passat, com les combatives Triunfo, Destino o Presència: “revistes boniques i valentes que van ser metòdicament segrestades”. També ha treballat al Diari de Barcelona, El Periódico, El País i, des de fa tres anys, a l’Avui. Diu que sempre ha cregut en la força del reportage i dels articles d’opinió que, més enllà del narcisisme, denuncien la injustícia. Confessa haver crescut, com molts de la seva generació, amb una por atàvica a la guerra. Un sentiment que no la ha abandonat mai però al qual tampoc s’ha permès de sucumbir. Per dignitat, per convicció, per orgull, per ofici.

Li agrada rebre premis? Quina valoració en fa d’aquest darrer que li ha concedit la Diputació de Barcelona per la seva trajectòria?

En principi, no m’agraden. Potser perquè no n’he tingut gaires i no hi estic acostumada. Em fan angoixa i vergonya. Tens una mica la impressió que arriba d’hora perquè, clar, encara estic viva. Ara bé, també et reporta comfortabilitat i més confiança en tu mateixa. Els amics et feliciten i l’ego, evidentment, puja.

Vostè, com Manuel Vázquez Montalbán, va néixer el 1936. Ell deia que, després d’això, poques coses el podien sorprendre. També li ha marcat tant?

Vaig néixer amb un gran astorament i ja plena d’una por que no m’ha abandonat en tota la vida. Em va marcar, potser no tant en la primera joventut com després, en repassar hemeroteques i reconstruir la història. Et queden lleugers records que mai sabràs si són autèntics o que s’han revelat més tard i tu incorpores perquè, als primers anys, no s’explicava res. Els nens n’estàvem completament al marge. Em ve al cap, per exemple, un dia a casa meva, amb l’avi. Teníem un magatzem de vi i quan la República atacava fort van haver de fugir. Jo devia tenir dos anyets i anava mig trompa per aquell magatzem, amb l’olor del vi. Recordo l’estranyesa de tota la família allà reunida. Aquesta por va anar sortint al llarg dels anys, durant el franquisme.

Aquest sentiment d’opressió que, a mesura que anava complint anys, es feia més i més angoixant, va condicionar la seva vocació?

Doncs, sí. Encara que, en tornar a Girona, vaig passar uns anys molt comfortables al col•legi de les escolàpies. M’emprenyava l’excés de disciplina, però en guardo molt bon record. Llavors va tenir lloc un fet insòlit: la incorporació de la secció femenina de la Falange als col•legis. Aquest món se’m va fer extraordinàriament agradable perquè donava la possibilitat a les nenes de participar en esports, gimnàsia, viatjar per Espanya... Amb d’altres beneficis, com no haver d’estudiar llatí, poder-te aprovar algun examen... Em vaig convertir en una addicta al règim sense saber, evidentment, què era el que hi havia darrere la Falange i de tot plegat. Nosaltres ho percebíem com una oportunitat de veure món, d’alliberament del cos i de sortir del cotillam en què ens tenien al claustre, perquè ens havíem de dutxar en camisa de dormir.

No n’era conscient, llavors, de l’adoctrinament que tot això amagava?

Constituïa la cara amable del règim. I, naturalment, no fèiem cap mena d’anàlisi. Com que de la guerra a casa meva no se’n va parlar mai, jo era totalment aliena a la gravetat del conflicte. Després va ser una altra història. Vaig venir aquí a Barcelona a estudiar i, a la universitat les coses canvien. Vaig poder-me assabentar del que realment havia sigut. És curiós perquè ens n’assabentem molt tard, els d’aquesta generació meva. I després, clar, t’agafa la mala consciència d’haver sigut en certa manera còmplice d’un règim que després he detestat i contra el qual lluitat fins ara.

Hi ha una fita important a la seva carrera periodística, que és el naixement d’una revista amb un nom tan evocador com certer: Presència. Com va sorgir el projecte?

Un cop vaig acabar les dues carreres, Periodisme i Filosofia i Lletres, vaig fer un cert retorn a Girona, una ciutat que sempre m’ha entusiasmat i on encara hi tinc casa. Allà, Manel Bonmatí, que era un periodista amb una enorme vocació, volia tirar endavant una publicació. Em va cridar per si la volia portar, juntament amb la Maria Rosa Prats. Per finançar-la, vaig haver de desfer-me de molts dels béns que posseïa. Va ser una empresa econòmicament suïcida. Al final, després que la revista fos moltes vegades sancionada, processada i segrestada, el senyor Bonmatí va veure que ja no podia amb l’exorbitant quantitat de diners que suposaven les multes de la llei Fraga. Se la va quedar el Bisbat de Girona en una espècie de “cop de mà”.

De la censura se n’ha parlat molt sempre, però com s’aplicava en una revista com la seva, en el dia a dia?

Quan va començar, encara hi havia el censor clàssic, que era el delegat de l’oficina d’informació i turisme de la localitat. Allò era més tranquil, perquè podies fer trampes. Al primer número, per exemple, ens van obligar a posar-hi la fotografia de Franco en portada. Nosaltres vam presentar la maqueta en blanc i després vam ficar la imatge que vam voler. Però, molt aviat, va arribar la llei del Fraga i les coses es van posar difícils. Teníem la redacció aquí a Barcelona i érem gent jove, valenta, cremada precisament per l’estafa en què havíem viscut tant de temps sense adonar-nos-en. A la universitat se sentia una forta repressió i es va constituir un nucli obertament enfrontat al règim. Vam retornar a aquella por atàvica de quan érem petits i se succeïen els episodis com les visites inesperades a casa per requisar revistes. Molts números, entre els que segrestaven a la impremta i els que els quioscos no volien, no els vaig veure impresos mai.

Com creu que ha mutat la censura al llarg del temps? Quines formes ha acabat adoptant? Per què potser ara són més subtils però igual o més efectives, no?

Crec que la d’ara és pitjor. Perquè és una censura molt subtil, molt amagada. No saps mai, quan fas un article o un reportatge, si al darrere hi ha una publicitat que està sostenint l’empresa. Això taca la teva feina i la frustració és molt més gran, perquè tot es fa d’una manera astuta i molt deslleial. La feina de freelance, en aquest sentit, és molt poc compensatòria.

Vostè, emperò, la va exercir durant molt de temps. Col•laborava assíduament amb nombroses capçaleres.

Sí, vaig començar a Destino, fins que el van segrestar per culpa d’un reportatge meu sobre la Maternitat de Barcelona. A partir d’això, ja va canviar l’actitud de l’empresa envers a mi. A Triunfo va passar el mateix: vam anar a petar als jutjats per un reportatge sobre el divorci. A Cuadernos para el diálogo, també. També tenia treballs fixes, ja que vaig estar de cap de secció al Diario femenino, La Hoja del Lunes... Però, és clar, aquesta era la feina menys valenta, la que et donava de menjar. I la feies amb bastant de fàstic perquè la premsa estava absolutament mediatitzada.

Són capçaleres que han assolit la categoria d’autèntics referents per la seva valentia i qualitat.

A Triunfo hi havia un ambient envejable i molt valuós, amb Lluís Carandell, Manuel Vázquez Montalbán, Haro Tecglen... Ezcurra va obrir les portes a tots aquests talents i els deixava fer. Tots anàvem a una. A Cuadernos para el diálogo hi havia Pedro Altares, Peces Barba, Joaquín Ruiz... Potser era una mica més elitista però teníem molt marge de maniobra, fins que va passar el que va passar. Totes aquestes publicacions tan boniques acabaven segrestades. Tinc l’orgull de pensar que Presència va fer una mica el mateix, amb un planter extraordinari com Maria Aurèlia Campmany, Ricard Salvat, Víctor Mora, Candel, els germans Moix... Una sèrie de gent que van posar les primeres bases per perdre la por.

També va fer incursions més o menys perllongades a la televisió. En quins gèneres i mitjans periodístics s’ha trobat més còmoda, al cap i a la fi?

Còmoda i gratificada m’hi he trobat sobretot amb els reportatges. Crec realment en la força del reportatge i dels articles, no d’opinió més o menys narcisistes, sinó de denúncia. M’agrada apropar-me a la gent del carrer, ficar-me a la seva pell, intentar viure les seves emocions, apropar-me a les desigualtats, el patiment i les injustícies. Aquesta ha sigut la meva autèntica vocació, que també m’ha portat a investigar la història de la Guerra, la repressió, els refugiats... Tots aquests temes tan penosos i tristos que, de fet, no han acabat encara.

Quin record en guarda del seu pas per televisió?

La televisió era un repte, per veure que podia fer-ho. Estic contenta d’una sèrie de 13 entrevistes llargues que vaig fer a TV3, sota el nom de Rastres. Vaig portar personatges com Candel, Federica Montseny, Guinovart, Álvarez Solís, Ricard Bofill, Terenci Moix... Gent que a mi em colpia moltíssim i on jo buscava no el fet de ser famosos, sinó la seva entitat humana i de feina feta. Era una manera de recuperar-los i reivindicar-los, per això va ser un plaer. Ara estic preparant un homenatge a Federica Montseny, quan es compleixen cent anys del seu naixement. Es tracta d’una escriptora i política molt valuosa, amb una gran influència en el moviment anarquista. Seria bo que, a més de ser l’any Cervantes, el 2005 fos l’any Montseny.

Un aspecte molt destacat a la seva trajectòria són les conviccions feministes.

Per mi el feminisme no ha estat mai una doctrina a imposar. Les dones formem part d’un dels grups que històricament hem patit injustícies. El masclisme universal encara és esfereïdor. S’acaben de celebrar eleccions a Aràbia i les dones encara no poden votar. Els reaccionaris creuen que el feminisme és una postura elitista. I no, és una lluita de classes d’una mida i unes conseqüències encara terribles en la societat en què vivim. No és una banalitat que no hi hagi cap presidenta de govern, ni de cap banc important.

Hi ha una frase de Lídia Falcón, que va cofundar amb vostè la revista Vindicació feminista, que diu: “les feministes s’han acomodat, han estat absorbides pels partits polítics o han acceptat tasques de funcionàries”. Creu que el moviment ha perdut empenta?

D’empenta, realment, no n’ha tingut mai, precisament -amb això estic d’acord amb ella- per l’absorció que els partits polítics i sindicats han fet de la massa femenina. Jo no diria que s’han acomodat, és que no han tingut més remei.

Hi ha una pregunta que fem a tots els entrevistats, sobre les característiques que ha de reunir un periodista per ser realment bo. Quines en destacaria?

Esforç terrible de sinceritat, lleialtat cap al tema que tracta i fidelitat a si mateix. A més de buscar sempre la veritat, per dir-la als quatre vents. També hauria de tenir més intel•ligència de la qual se suposa que els periodistes tenen. La societat en general, i sobretot els polítics, els veuen com simples transmissors dels seus missatges. La intel•ligència del periodista rau en saber analitzar el missatge i posar-li el color que ell autènticament creu. No pot ser només un carter. Crec que és un ofici, en aquests moments, molt mediocritzat a la força.

Creu que l’Avui sortirà malparat de la compra per part del Grup Godó i Planeta? En condicionarà la seva línia editorial?

Jo m’ho temo. Porto tres o quatre anys a l’Avui, després d’El Periódico i El País, i mai se m’ha tret una coma ni se m’ha rebutjat una idea. Penso que el cap d’Opinió, Pere Tió, té un valor i una valentia extraordinària per haver obert les pàgines d’Opinió, que a fi de comptes són la línia editorial, a un ampli ventall d’opcions polítiques. Jo estic orgullosa de l’Avui, cosa que no m’esperava en absolut. Inclús li tenia una certa aprensió, perquè pensava que era un instrument de la Generalitat. Ho sigui o no, la llibertat és verdaderament total. I em fa por que quedi una mica mermada per d’altres interessos.

Premsa Local de Catalunya, S.L. Tots els drets reservats.