Oksana Chelysheva, periodista russa

«Rússia no interessa: és un país tabú»

Sots directora de l’ONG Societat per a l’Amistat Russo-Txetxena i directora de l’Agència d’Informació Russo-Txetxena, Oksana Chelysheva està amenaçada per parlar sobre el conflicte caucàsic. En el seu propi barri ha vist cartells penjats on apareixia el seu domicili i la qualificaven de “traïdora, simpatitzant i col•laboradora d’activitats terroristes dutes a terme per combatents txetxens”. Defensar els drets humans i, en concret, denunciar els abusos que es duen a terme a Txetxènia, li està costant molt car.

Aurora Anton (text) // Sebastián Scarso (fotos)

"Els països lliures hauríeu de demanar als vostres polítics que denunciïn casos com el de Zara Murtazalieva i d’Anna Politòvskaia, perquè ells van convidats a Moscou per Putin i li donen la mà" "Rússia acusa els Estats Units de Guantánamo i de l’Iraq, però les tortures i les coses horribles que passen al nostre país no surten als mitjans” "Putin ha destrossat el sistema electoral. Tenim un parlament sense oposició. No existeix l’oposició política al govern"

Com viu sota l’amenaça?
És difícil viure i entendre que hi ha gent que m’amenaça, perquè és incomprensible que hi hagi algú que m’odiï a mi, a col•legues periodistes o a defensors de drets humans. De fet, jo crec que els ordenen odiar-nos: és una actitud generada pel propi govern rus.

L’estat no està per protegir els seus ciutadans?
Rússia és un país peculiar. Els ciutadans no ens hi sentim protegits i no tenim cap expectativa al respecte. La situació que viu l’exèrcit és un desastre. La política motiva assassinats i creixen els moviments neonazis. És impossible tenir l’esperança que l’estat intentarà fer alguna cosa per a protegir-nos. Tampoc investiguen assassinats a fons, com el cas d’Anna Politòvskaia.

Provocar-se por és una manera de no arribar més enllà?
La intimidació està a l’ordre del dia, amb la intenció de prevenir, de no fer públiques certes coses. Anna Politòvskaia pensava que l’amenaçaven per a espantar-la. Però van arribar més enllà: la van matar. La comunitat internacional no va poder fer res per a evitar-ho. Confiava en què el fet d’haver-se fet conèixer en l’àmbit internacional podria protegir-la. Però no va ser així. Ella sobretot temia pels seus fills.

Quina és la situació del periodisme al seu país?
Patim la manca de llibertat d’expressió. Durant la primera guerra mundial, els periodistes podien ser actius. Però durant la segona guerra mundial la situació va canviar. Llavors el kremlin va fer una campanya per a controlar els mitjans, amb diferents mètodes de censura, que encara continuen. Avui en dia els periodistes només podem aspirar a ser semi-independents. Per una banda, no podem cobrir informacions que tenen lloc a tota Rússia. D’altra banda, la informació que publiquem està controlada. Ens hem d’adaptar a certes normes de funcionament. Els editors miren la manera de no cridar massa l’atenció.

Publicar informació crítica amb el poder té conseqüències greus?
Sí. Un exemple és la persecució d’oligarques vinculats amb els mitjans, com és el cas de Vladimir Gusinsky, ex propietari de la xarxa independent N-T-V, a qui van acusar de fraus financers. Gusinsky sempre ha dit que aquests càrrecs li van ser imputats per haver estat crític amb Vladimir Putin en relació a la crisi a la república de Txetènia. Un altre exemple és l’arrestament del multimilionari Mikhail Khodorkovsky, que entre els seus múltiples negocis, també invertia en premsa.

Per què va haver de tancar el diari que dirigia?
Vam haver de tancar el Diari Pravozashchita perquè vam rebre l’acusació d’incitar odi contra els russos, per dos articles que vam publicar: un, sobre l’assassinat de Dudàiev, el president de Txetxènia-Ingúixia; i un altre sobre Ahmed Zakaev, acusat d’atemptar contra les negociacions de pau a Txetxènia i exiliat a Londres.

Què significa ser txetxè?
És molt difícil ser txetxè. No són lliures enlloc. No estan segurs enlloc. No són acceptats a Rússia i moltes vegades s’inventen acusacions criminals contra ells. És el cas, per exemple, de Zara Murtazalieva, de 24 anys. Als 21 anys va ser acusada de preparar un acte terrorista. Es va provar que és innocent. Tot i així, continua tancada en una colònia penitenciària, que és pitjor que anar a la presó.

Com es viu amb la impotència davant d’aquests fets?
Aquest és el problema. Tot i que molta gent tingui la convicció de què Zara és innocent, no es pot fer res, perquè qualsevol tipus d’opinió al respecte és negada. Tots els periodistes i les persones que treballem a favor dels drets humans sabem que les acusacions contra ella són falses.

Què pot fer la comunitat internacional al respecte?
L’únic que pot fer és exercir influència sobre els polítics. Molts d’ells van a Moscou convidats per Putin, a qui li donen la mà. Però si saben qui és, haurien també de sentir-se responsables del futur d’Europa. Els països lliures hauríeu de demanar als vostres polítics que denunciïn casos com el de Zara o el d’Anna Politòvskaia.

I de més casos que no s’han fet públics?
Sí! Un altre cas és el de Mikhail Trepashkin, advocat i ex FBI. El van acusar de preparar un assassinat polític i el van sentenciar a quatre anys en colònies penitenciàries, perquè va revelar secrets d’estat i perquè van trobar una bala en el seu cotxe. A més, ell pateix asma i no li faciliten la medicació adequada. Debilitant-lo, s’asseguren que callarà. Sap molt sobre l’atemptat amb bombes a Moscou de l’any 1999, ha investigat l’acció terrorista al teatre de Duvroska i té moltes dades sobre els casos d’Anna Politòvskaia i d’Alexander Litvenenko.

Per què no ens arriba informació sobre el que vostè i els seus col•legues denuncien?
El Kremlin té una doble cara. D’una banda, acusa els Estats Units de Guantánamo i de l’Iraq; i de l’altra, Rússia és pitjor encara! Però les tortures i les coses horribles que passen al nostre país no surten als mitjans. Rússia no interessa: és un país tabú. Els mitjans tenen massa dificultats per a investigar.

Com és el govern de Putin?
Una dictadura. Ha destrossat el sistema electoral. Tenim un Parlament sense oposició. No existeix l’oposició política al govern!

Com ha pogut venir a Barcelona?
Intenten que no surti del país per parlar, però no poden impedir-m’ho. Em consta que han fet els possibles per a què no pogués venir convidada per la Universitat Blanquerna.

-.-.-.-