Antoni Bassas, director i presentador d'El matí de Catalunya Ràdio

«Jo no vull ser un periodista que només sap fer un programa de matí»

Antoni Bassas ha passat 12 dels seus 45 anys a El Matí i en fa una avaluació d’excel•lent. El rei dels despertars radiofònics assegura que mai s’ha avorrit del seu propi èxit però es veu provant aires nous un cop superada la cinquantena. Home prudent, al·ludeix a tercers per recordar que són molts els Bassas que viuen en ell: i en els propers anys potser deixarà que el governi una altra de les seves ànimes periodístiques.

Natàlia Araguàs (text) // Sebastián Scarso (fotos)

"Les institucions estan per sobre de les persones. Si Catalunya Ràdio sap buscar professionals amb talent i ganes de treballar i manté la seva autonomia de decisió, té tots els elements per continuar sent la ràdio de la majoria." "A mesura que els governs d’aquest país han perdut les majories absolutes i sobretot han hagut de pactar, han perdut també el control absolut sobre els mitjans.” " No tots els llicenciats que he conegut m’han semblat disposats a fer els mateixos sacrificis que nosaltres quan començàvem."

Quina nota posaria a aquests 12 anys d’El Matí?
Em temo que seré un professor poc objectiu. Des d’un punt de vista professional, ha estat la millor experiència de la meva vida. Difícilment es pot treballar amb més repercussió, que vol dir audiència, influència, que vol dir reconeixement i, per tant, major repte professional i neguit. Aquest programa pot arribar a depredar la teva vida personal però és una font de satisfaccions extraordinària. Li posaria un deu.

Al llarg d’aquests anys, s’ha mantingut com el líder indiscutible de la seva franja horària. Aquest èxit tan continuat no li ha provocat mai ensopiment, ganes de provar d'altres coses?
En primer lloc, el programa és un organisme viu que es reajusta cada dia. A més, quan tu treballes a l’emissora més important del país i et creus el servei public que estàs fent, a part de gaudir d’un més que raonable marc d’independència professional, no pots trobar un millor lloc que aquest. Ara bé, l’altre dia l’Albert Om em va preguntar a El Club si pensava estar uns altres dotze anys a El Matí i jo vaig dir-li que no d’una manera bastant espontània. Al començar tenia 33 anys i ara en tinc 45; no m’hi veig fins als 57, sincerament. Jo no vull ser un periodista que només sap fer un programa de matí. Una col•lega meva em deia l’altra dia: “Trobo que hi ha molts Bassas: el que va fer el futbol, el que va presentar el centenari del Barça, el que fa El Matí, el que va posar en marxa Alguna Pregunta Més...”

Si vostè marxa, creu que el lideratge del magazín es mantindrà?
Jo sempre he cregut que les institucions estan per sobre de les persones. Si Catalunya Ràdio sap buscar professionals amb talent i ganes de treballar i manté la seva autonomia de decisió, té tots els elements per continuar sent la ràdio de la majoria.

Com es visualitzava amb 20 anys a nivell periodístic?
He tingut la sort que molts dels meus somnis s’han fet realitat. Jo volia fer retransmissions de futbol, m’imaginava a la ràdio i coneixent món a través de la feina. Només em queda per fer un telenotícies i una corresponsalia a l’estranger.

Estar a una ràdio pública quins handicaps té?
La ingerència del poder polític, que sortosament jo no he viscut, el que no vol dir que no hagi sostingut discussions a propòsit del programa. No per això mai he deixat de fer quelcom que realment m’interessés. A mesura que els governs d’aquest país han perdut les majories absolutes i sobretot han hagut de pactar, han perdut també el control absolut sobre els mitjans. En aquests moments percebo sobretot el gran avantatge de treballar a una emissora pública com aquesta: tothom sap exactament qui és el meu director general i tothom em pot auditar a través del consell d’administració, la comissió de control parlamentària i el CAC. A una emissora privada, els interessos poden ser més particulars.

Mai li han vetat un col•laborador a El Matí, per exemple?
Quan un discuteix mai aconsegueix el 100% del que vol. No obstant l’esperit del programa sí respon al 100% al que jo penso que he de fer.

Seguint amb el tema, què va pensar quan li va trucar Ernest Maragall?
La primera reacció va ser la de “ho hem aconseguit una vegada més”. Consellers de tots els partits, durant aquest govern i els anteriors, han trucat per matisar: això és mostra de repercussió. Una altra cosa és el que vaig pensar després. D'altres opinadors han considerat que la presència d’Ernest Maragall va ser com a mínim desconcertant, perquè si algú truca per parlar i després no vol parlar-hi, no s’entén molt bé el sentit de la trucada. Després ell mateix va aclarir les seves intencions a l’entrevista que vam mantenir al cap d’uns dies.

Ha notat d’alguna manera el canvi de govern?
Aquest el que menys, l’anterior sí. Vam passar d’un govern de CiU a un tripartit d’esquerres i això va significar canvis en direcció de la casa. En aquest s’han mantingut els equips directius.

A nivell professional quin periodista l'ha influenciat més?
No és un secret per ningú que en Puyal. A part que jo l’escoltava com a oient i alguna cosa ja intentava aprendre, després vaig treballar amb ell entre els 20 i els 34 anys. Això són molts anys en una època de la vida en què estàs molt obert a l’aprenentatge. De totes formes, se n’aprèn molt de tothom cada dia.

A propòsit de Puyal, La vida en un xip va actuar com un planter del qual van sortir molts professionals, vostè, la Mònica Terribas… Creu que ara hi ha un espai homologable pel que fa talents?
El Matí, per exemple. Hi ha almenys un parell de periodistes que seran el que vulguin a la ràdio.

Que són…
No m’agradaria haver de donar noms. Tornant a la teva pregunta, a La vida en un xip hi havia planter, però això significa tant gent amb ganes d’ensenyar com gent amb ganes d’aprendre. No tots els llicenciats que he conegut m’han semblat disposats a fer els mateixos sacrificis que nosaltres quan començàvem. Hi ha molta gent amb ganes de treballar que no se'n surt, però jo també he conegut persones que han desaprofitat l’oportunitat d’obrir-se pas en una emissora com aquesta. Tu em parles d’un personatge excepcional; en Puyal està en la galeria dels grans comunicadors del país, inaccessible per a la majoria, i d’una època en què la televisió era més pacient amb els resultats d’audiència i més receptiva a les novetats. Avui dia hi ha molt poc marge per a l’aprenentatge.

Àngels Barceló deia en una entrevista, publicada a la revista Capçalera que tal i com estan les coses no recomanaria als seus fills que estudiessin periodisme. Comparteix l’opinió?
Jo no els hi he dit que ho facin, però si volguessin n'estaria encantat. Dins de la discutible imatge que a vegades oferim, i de les nostres insuficiències i misèries, jo no he fet altra cosa des de fa 25 anys que treballar a la ràdio i a la televisió, una feina que sentia de molt jove vocacionalment i m’ha anat prou bé com perquè me l’estimi. M’ha fet sentir socialment útil, m’ha exigit molt personalment i m’ha obligat a créixer, a millorar i a no estancar-me. Si ha tingut per mi tants elements apassionants, per què no recomanar-la?

Un programa que hagi caigut de la graella i hagi trobat a faltar?
Segur que n’hi ha, però ara mateix no sé donar-te una resposta immediata. El que sí trobo a faltar són aquells programes que et fan sentir millor persona, més ben informat. Hi ha massa programes que embruten, que et tracten com a consumidor i obliden la teva dimensió ciutadana. Això passava amb La vida en un xip, el Vostè jutja: quan acabaven tenies la sensació que havies vist un excel•lent exercici de factura televisiva. A l'igual que ara amb La nit al dia.

I pel que fa a la ràdio, creu que hi ha un tarannà català diferent al de Madrid? Encara que Jiménez Losantos sigui un cas a part, creu que les formes de fer són allà en general més agressives?
Jo no voldria atribuir al factor nacional la diferència entre Jiménez Losantos i la resta; a Espanya es fan programes que no necessiten d’aquesta agressivitat. Si és veritat que aquí la política i el periodisme presenten un aspecte bastant més endreçadet, encara que déu ni do els mastegots que s’escapen cada dia. Però encara som hereus d’una certa connivència democràtica, antifranquista, transversal, que participa d’una visió catalana de les coses i fa que funcionin molts sobreentesos entre els mitjans. Es nota un punt de vista diferent, a l'igual que passa amb els periodistes francesos o els italians. Ara bé, la nostra realitat està absolutament incardinada, Espanya és a Catalunya des d’un punt de vista comunicatiu. Malgrat tot, al llarg dels anys hem creat un estil propi, i jo no diria que hagin fet el mateix d'altres mitjans autonòmics que han calcat el model de Madrid.

Com definiria l’estil català en tres adjectius?
Més respectuós, més irònic i més plural.

Què li faltaria a l’espai comunicacional a Catalunya?
Una major presència del català a la televisió, repensar la seva existència per a deu milions de consumidors potencials i ser escoltats a tota Espanya. És important que ens vegin arreu del món a través d’internet i del satèl•lit però necessiten també la caixa de ressonància espanyola. La força dels mitjans de comunicació espanyols a Catalunya és tan gran que algun producte català no adquireix prestigi fins que no és emès en un d’ells. Hauríem de trobar la manera de ser mitjans actius amb presència a Espanya, no sé si com Al Jazeera, que projecta internacionalment la perspectiva del món àrab, però la idea és aquesta.

Ja per últim. Quin és el personatge que li ha fet més il•lusió entrevistar?
A nivell polític, a part dels tres presidents de la Generalitat, quatre amb Tarradelles, haver estat a la Moncloa amb Aznar i Zapatero. Si tu m’ho demanes des d’un punt de vista personal, sense dubte Woody Allen.

-.-.-.-