Sara Lovera, periodista mexicana

«A Mèxic, en principi, es pot dir de tot, però maten a qui destorba»

Sara Lovera té un currículum amplíssim. Es va iniciar com a reportera al diari “El Dia”; va ser reportera del Diari “Uno más Uno”; cap de premsa de l’Any Internacional de la Dona; reportera, guionista, conductora de diversos programes i telenotícies al “Canal 13” de TV; coordinadora de telenotícies al “Canal 11” de TV (IPN). Va crear el sistema d’informació al públic al govern del Districte Federal; va coordinar l’editorial de la “Revista de TV/13”; va ser investigadora del Programa de la Dona del Grup Promotor Voluntari del Govern del D.F.; col•laboradora i coordinadora editorial del servei d’articles “Carta Mexicana”. Va dirigir el primer sistema de notícies de “Radio Educación”; va treballar a la pàgina cultural del diari “El Nacional” i va ser reportera de temes especials del mateix diari. Cofundadora del diari “La Jornada”, al 1987 va fundar el suplement feminista “Doble Jornada” i el va dirigir durant 11 anys. Ha estat assessora de mitjans de la Xarxa Llatinoamericana i Caribenya de la Salut de les Dones. En la seva tasca feminista, l’any 1988 va fundar amb un grup de periodistes l’associació civil Comunicación y Información de la Mujer (CIMAC), de la qual va ser Secretària Executiva; va crear la secció “Doblenfoque” de la radiodifusora “Núcleo Radio Mil”; va ser cap de premsa del grup parlamentari del PRC, a la Cambra dels Diputats i va ser coordinadora de la secció política de la Revista “Equis: Cultura i Sociedad” i editorialista de la “Agencia Detrás de la Noticia”. Entre els premis que ha guanyat destaquen el Premio Nacional de Periodismo del Club de Periodistes, el Premio del Periódico El Porvenir; el Premio al Valor Civil pel cas de las Jóvenes del Sur; el Premio Nacional de Periodismo Rosario Castellanos per un reportatge sobre dones i participació política; el Premio Dolores Jiménez y Muro del Programa de la Dona del DF i del Premio Internacional de Población que atorga The Population Institut. L’any 2005 va estar nominada al Premi Nobel de la Pau.

Aurora Anton (text) // Sebastian Scarso (fotos)

"El servei públic de la informació, que està estipulat a la Constitució mexicana, està atrapat. Les notícies són una mercaderia." "Hi ha tanta complicitat entre empresaris i propietaris dels mitjans, que entre els dos negocien com t’eliminen professionalment. No fa falta que t’assassinin. Simplement et treuen del mapa: deixes de tenir veu de periodista.” "els informatius de la televisió en obert són de molt mala qualitat. Es podria dir que en aquest sentit hi ha una crisi del periodisme. No hi ha investigació. No es confronten les fonts." "Moltes vam pensar que un cop institucionalitzat el Feminisme, l’any 75, quan les Nacions Unides van instaurar el Dia Internacional de la Dona, aquesta situació canviaria. Però no ha estat així." "En el món, la veritat són diferents veritats. Els periodistes hem assumit que no existeix l’objectivisme pur. El que hi ha són fets."

Com veu la professió periodística al seu país, Mèxic?
Avui en dia, després d’una llarga tradició periodística, els mitjans de comunicació en general i els diaris en particular estan en mans d’empresaris. Val a dir, però, que encara que els directors segueixin la línia dels interessos mercantils, alguns d’ells són bons periodistes. Cada mitjà de comunicació representa un grup econòmic. El servei públic de la informació, que està estipulat a la Constitució mexicana, està atrapat. Les notícies són una mercaderia. Els diaris viuen de la publicitat.

Quin paper hi tenen els interessos polítics?
El govern i els diferents partits polítics també són un ingrés important als mitjans de comunicació del país. A les eleccions del 2006 les formacions polítiques van invertir milions de pesos en publicitat.

Hi ha algun tipus de censura, als mitjans de comunicació?
La llibertat d’expressió està acotada. A Mèxic, en principi, es pot dir de tot, però maten a qui destorba. La censura no ve marcada per la llei o prohibint escriure sobre un tema. Hi ha tanta complicitat entre empresaris i propietaris dels mitjans, que entre els dos negocien com t’eliminen professionalment. No fa falta que t’assassinin. Simplement et treuen del mapa: deixes de tenir veu de periodista. Et tanquen les portes.

Com reacciona el col•lectiu de periodistes, davant d’aquests casos?
Som una suma d’individus. Aquest fet fa molt difícil tenir un gremi. Tot el món mira fins a on arriba el seu nas. Hi ha l’intent per a ser una sola veu. Però alhora, la professió en si mateixa és molt individualista. Per tant, se silencia o es comenta en casos de confrontació entre mitjans. De les coses més interessants que hi ha, en el sentit d’opinar o denunciar de manera conjunta, està La Xarxa Internacional de Dones Periodistes: una via per a fer visibles algunes protestes i inquietuds relacionades amb el sector.

Quin accés té la població mexicana a la informació?
Els mitjans de comunicació arriben a tota la població. En l’últim segle, la ràdio de piles ho va fer possible. Umberto Eco diu que la difusió d’informació s’ha democratitzat gràcies a la ràdio, a la televisió i al cine. Crec, però, que la pregunta està en quin tipus d’informacions són les que ens arriben.

Els pobles menys desenvolupats també generen notícies?
Els grups indígenes tenen ràdios locals on es comuniquen. Una altra cosa és com i amb quina qualitat. La comunicació hi arriba a tot arreu: el subcomandant Marcos es comunicava amb el món via satèl•lit des de la muntanya de Chiapas! Molts veuen els pobres del meu país com si anessin sempre a cavall i amb un barret de “charro”. Però en realitat, la majoria tenen accés a la televisió. Ja als anys 30, amb el govern socialista de Lázaro Cárdenas, hi havia ràdios indigenistes. Ells feien ràdio amb la seva pròpia llengua. El problema només podia ser el contingut i qui el controlava. Després, la revolució es va anar esgotant i avui en dia tenim governs neoliberals.

Les notícies internacionals estan limitades?
A Mèxic ens arriba la informació internacional. Però com a tot arreu, hi accedim depenent dels ingressos econòmics. Aquestes notícies arriben per la televisió de pagament. Així que tot i ser lliure, no tothom s’ho pot permetre.

Com és la televisió en obert?
Hi ha el problema de què els informatius de la televisió en obert són de molt mala qualitat. Es podria dir que en aquest sentit hi ha una crisi del periodisme. No hi ha investigació. No es confronten les fonts. No hi ha professionalitat en nom de la llibertat d’expressió. No es compleix rigorosament el “què, qui, quan, on i perquè”. Podem fer un periodisme alternatiu molt professional: compromès i que lluités a fons per a informar sobre les veritables problemàtiques socials.

Quin és el paper de les dones als mitjans?
Pel que fa a la situació de la dona, crec que encara avui en dia el contingut dels mitjans continua sent molt misogin i masculí. Moltes vam pensar que un cop institucionalitzat el Feminisme, l’any 75, quan les Nacions Unides van instaurar el Dia Internacional de la Dona, aquesta situació canviaria. Però no ha estat així.

Quins problemes en concret pateixen les dones mexicanes?
La problemàtica de les dones a Mèxic és la mateixa que les de tot el món. Hi ha exclusió i opressió. Jo vull parlar de dones i no pas de “gènere”, perquè aquesta paraula en realitat no especifica prou de què es parla. Si les coses haguessin canviat, no hi hauria tants assassinats a dones. Aquesta és la síntesi que demostra que ha canviat molt poc el patriarcat. Sembla que les dones vivim arriscant-nos a viure. Sembla que sigui una gosadia! Un altre problema és que hi ha qui pensa que realment hi ha hagut avenços, en aquest sentit.

Què hauríem de fer per a què aquesta situació canviés?
Crec que si les dones no fem un moviment fort al carrer, no ens miren. Si fóssim més estratègiques, apareixeríem més als mitjans de comunicació. Ho he vist a Mèxic, on avui en dia hi ha més de 40 publicacions al mercat de la informació que estan fetes per a què les dones tinguin accés als seus drets. La gent necessita saber. La meva feina és fer que s’assabentin de què tenen drets. Jo ara treballo per arribar als mitjans amb més penetració. Vull negociar amb mitjans com la CNN, amb els que tenen més repercusió al món i fer que la senyora de la cantonada aprengui a ser forta, sense necessitat de mesurar-la amb un “feministògraf”. És important que totes, absolutament totes, accedeixin a aquesta informació.

Com vincula realitat i periodisme?
En el món, la veritat són diferents veritats. Els periodistes hem assumit que no existeix l’objectivisme pur. El que hi ha són fets. I si es deteriora la nostra professió correm el risc d’oblidar quina és la nostra funció: fer un servei a la ciutadania. Hi ha grups mediàtics com PRISA, que tot i tenir interessos empresarials, no s’obliden dels problemes socials.

Què opina de la premsa groga? Quin paper ocupa al seu país?
Hi ha menys sensacionalisme a Mèxic que a Europa, on hi ha molt periodisme groc o del crim. Hi ha diaris d’aquestes característiques a Alemanya que tenen una gran tirada. A Mèxic, el periodisme encara és molt polític. Els lectors distingeixen els partidismes de les publicacions i escullen segons la seva ideologia. Però això fa que molts no se n’adonin de qui és l’enemic, perquè es llegeixen a ells mateixos.

Què és abans l’ou o la gallina? Com afecten els mitjans a la població i viceversa?
Jo no crec que la televisió determini el comportament de la societat. Penso que el que s’hi veu és el reflex del que passa al món.

Quins són els seus diaris de capçalera?
Els meus diaris de capçalera són “El Universal”, “La Jornada”, “El Milenio” i “La Reforma”. També llegeixo la revista “Proceso” i tot el que m’arriba a les mans. De les 5 a les 7 de la tarda ho llegeixo tot!

-.-.-.-