|
1. Quin creu que ha estat l’efecte més greu de la crisi electoral en què ha estat immers el Col•legi des de les últimes eleccions?
JMH: La sensació de frustració entre els col·legiats i col·legiades, i una certa incredulitat a nivell social de què no hàgim sabut solventar el problema.
PA: Una paràlisi absoluta que ha demostrat que hi ha un sector de la professió que no està disposat a renunciar a una posició d’hegemonia al CPC per davant de qualsevol altra consideració. De totes maneres, aquest tipus de crisis només es produeixen quan tot està tan deteriorat que és impossible mantenir-ho. La crisi té la seva part positiva. Ha servit per evidenciar que la situació actual del CPC és insostenible i cal una renovació a fons.
2. A qui cal culpar d’aquesta crisi?
JMH: No m'agrada culpar ningú. Com historiador, sé que jutjar en calent és un error.
PA: En primer lloc, a Sebastià Serrano per dimitir de manera precipitada i injustificada, quan, pràcticament, ja ens havíem posat d’acord en com organitzar el CPC. Hores d’ara, encara no ha explicat els autèntics motius de la seva “fugida”. En segon lloc, a Montserrat Minobis i els seus amics per fer fracassar tots els intents d’acord i de consens que no han estat del seu gust. Ja no sabem com dir-li que el CPC no està per decidir qui és “políticament correcte”, sinó per debatre com afrontem el futur de la professió i dels periodistes. Confonen els seus interessos amb els del Col.legi. Quan van provocar la retirada de Lluís Foix va quedar clar que no tenien cap interès en millorar i fer funcionar el CPC. L’únic que volen es mantenir el seu “club privat” per quatre amics a costa del que sigui. Abans el tancaran , que acceptar que hi entri gent nova . I no estic parlant de canvi generacional . Per amb ells, això ja són paraules majors.
3. Quin tret diferencial destacaria de la seva proposta?
JMH: Les dues propostes volen redreçar el Col·legi. Diria que en la nostra proposta hi ha més dosi de pragmatisme.
PA: Nosaltres fem propostes concretes, pensant més en el futur que en el passat. El gran canvi que experimentarà el mon de la informació i la comunicació, i que ja ha començat, només es pot afrontar si s’incorporen les noves generacions. Hem de saber conjuminar l’experiència dels més veterans amb les demandes i necessitats de les generacions posteriors. Aquesta és la gran diferència : Nosaltres sempre hem comptat amb tothom.
4. Quines motivacions li han animat a presentar-se al càrrec?
JMH: La demanda dels quatre ex degans (Sentís, Pernau, Alsius, Minobis) i un sincer afecte per una institució que conec de prop.
PA: Les mateixes de sempre: treballar per millorar la nostra feina. He de confessar que quan Lluís Foix va haver de renunciar a ser degà de consens, vam estar a punt de deixar-ho córrer. No podia entendre com es desaprofitava l’oportunitat de comptar amb una persona culta, documentada , honesta, dialogant, educada i amb sentit de l’humor - dic sentit de l’humor perquè aquests mesos n’he trobat a faltar molt -. Van ser els únics dies, en els últims mesos, que al CPC es va parlar de periodisme d’ un cert nivell. Érem gent molt diversa, de totes les edats, de diversos mitjans, ideologies, categories laborals... El què hauria de ser el CPC. Fracassat aquest intent, vam veure que si nosaltres no continuàvem , ningú més ho intentaria. Pot semblar una pedanteria, però només és un acte de responsabilitat i de compromís amb els companys que ens van votar. Si a nosaltres amb el 47% dels vots no ens han deixat ni posar els peus al CPC , imagina’t algú que no tingui la legitimitat de les urnes.
5. Si assoleix el deganat, quina primera mesura posarà en marxa?
JMH: Posar en marxa de seguida el funcionament d'una institució aturada per una crisi de sis mesos. Després, com treballo sempre en equip, analitzar amb la junta les urgències i les no urgències del Col.legi.
PA: Una auditoria externa, ho diu el primer punt del programa. és de sentit comú conèixer amb detall la situació interna del CPC , per poder engegar qualsevol projecte. A partir d’aqui , s’han de renegociar els convenis per reduir el dèficit d’alguns serveis.
6. Destaqui tres punts del seu programa electoral
JMH: Intentar acostar la institució a les noves formes d'exercir el periodisme, millorar la informació aprofitant les noves tecnologies, lluitar d'acord amb els sindicats i les universitats contra la precarietat laboral.
PA: Auditoria externa, establir una “minuta de referència” , com tenen la majoria dels col.legis professionals, i obrir contactes amb totes les empreses periodístiques de Catalunya perquè s’hi adhereixin, juntament amb el codi ètic. Els codis ètics no poden ser paper mullat, quan cada cop hi ha més mitjans que no els respecten i ho fan per interessos que no tenen res a veure amb el periodisme. A la llarga, aquestes males pràctiques són negatives per a tota la professió. No hauria de ser tan difícil aïllar-les, el que no té sentit es que s’hagin convertit en un fet quotidià i àmpliament assumit pels propis periodistes.
7. Com definiria l’estat de salut del Col•legi?
JMH: Internament, no crec que sigui delicada. Externament, ha de millorar.
PA: A les primeres eleccions vaig dir qu estava a la UVI. Doncs, ara agonitza. I no vull semblar catastrofista perquè després ens acusen de voler ensorrar-lo. No cal, ja n’està d’ensorrat, per adonar-se’n només s’ha d’ intentar conectar-se a la web, llegir el Capçelera o assistir a algun dels actes que convoca, El millor exemple és que porta sis mesos paralitzat i no s’ha notat. Hi ha un degoteig de baixes que em temo no es correspon amb les altes ( el darrer cens és el mateix de fa un any). La majoria dels col.legiats supera els cinquanta anys i per sota dels trenta cinc són una minoria.
8. Perquè les noves fornades de professionals s’impliquen tan poc en el Col•legi de Periodistes?
JMH: Cal pensar en una diferència essencial amb altres col.legis: el de Periodistes no és obligatori; els altres, sí. Cal fer veure les noves generacions la importància de formar part d'un col.lectiu, una tasca no gens senzilla en una societat individualista.
PA:Perquè no s’hi senten representats. El CPC no els hi ofereix res més que una mútua i beneficiar-se d’alguns descomptes. La majoria estan com a numeraris i ni tan sols tenen els mateixos drets que la resta de col.legiats. La bossa de treball no funciona, ni l’accés a Internet, els cursos de formació, l’assessorament jurídic i fiscal, quan cada cop hi ha més autònoms.
9. Què pot aportar el Col•legi per combatre el desprestigi de la professió?
JMH: El Col.legi està fet de col.legiats. Si ells volen, podem redreçar la situació. El primer pas és creure-hi.
PA:Credibilitat. És el nostre principal actiu, no el del Col.legi, el de tota la professió. En els darrers temps, el CPC ha estat incapaç de garantir-la. Al contrari, hi han exemples vergonyants com el del protocol del Carmel, que obstaculitzava l’accés dels periodistes a la zona afectada. El CPC ha de posar fre a les ingerències polítiques i empresarials que repercuteixen negativament en la qualitat de la informació que reben els ciutadans. Aquest es el principal objectiu, vetllar per la qualitat de la informació i dels professionals que la transmeten.
10. Creu que les lleis de RTVE i la Corporació repercutiran a la pràctica en una major independència dels mitjans públics?
JMH: Segurament, sí. Cal veure si surten tal com estan previstes.
PA: Hauria de ser així, tot i que no sóc massa optimista. Potser, perquè treballo des de fa 20 anys en un mitjà públic i conec la utilització escandalosa q ue en fan els polítics- tots els polítics- , especialment, quan estan al govern, i la resta de poders, sense excepció. Uns mitjans públics menys partidistes i més professionals haurien de ser una garantia de major qualitat informativa, i això té una repercussió directa en el nivell de qualitat democràtica, en un país on hi ha massa mitjans privats que tenen com a principal objectiu posar i treure governs. El referent dels públics sempre és la BBC, però qualsevol democràcia del nostre entorn, fins i tot Itàlia – insisteixo, Itàlia- els públics tenen un nivell més elevat d’independència professional. Aquí no sortim de les quotes. S’ han convertit en el comodí per tapar i justificar les mancances professionals. Confonen quotes amb pluralitat i a la inversa, quan la realitat demostra que es pot ser molt plural i gens independent. Aquí hem arribat al disbarat de dir que els mitjans públics han de reflectir els resultats electorals, han de ser de dretes o d’esquerres en funció de qui governi. Aquest plantejament demostra una falta de cultura democràtica alarmant.
11. Quina fórmula proposaria per salvar Ràdio 4?
JMH: Primer de tot, l'Administració ha de tenir clar que no pot actuar com una entitat privada on tot es medeix pel rendiment. Després, cal afiançar els actuals professionals i millorar l'oferta invertint en informació. Aquesta és l'eina bàsica de qualsevol mitjà de comunicació.
PA:L’Estat ha d’assumir el finançament íntegre de RNE perquè no té publicitat per decisió legal i, per tant, només té la possibilitat dels ingressos públics. S’ha de redefinir el projecte i el model a seguir , delimitant quina funció ha de complir dins dels mitjans públics de Catalunya. S’ha d’aprofitar el seu gran potencial educatiu, al no tenir la interferència de la publicitat, i donar més veu als col.lectius socials i culturals. No es pot tancar una emissora, que ha estat un referent per als ciutadans i per a molts periodistes catalans, només amb arguments de rendibilitat econòmica. La principal funció dels serveis públics – de cap servei públic- no ha de ser guanyar diners ( tampoc perdre’n ) , és millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Amb Ràdio 4 es pot guanyar en difusió cultural, apostant per una informació molt especialitzada. Podria ser la manera de mantenir una audiència de qualitat , diferenciada de la resta d’emissores més generalistes.
12. Quines són les virtuts i defectes de l’exercici del periodisme a Catalunya en comparació amb la resta de l’Estat?
JMH: És perillos pensar que som molt diferents. Certament, la riquesa dels mitjans de comunicació comarcals no té comparació amb la resta d'Espanya, però en un altre pla, tenim virtuts i defectes semblants. El bon periodisme consisteix en anar a fons de les qüestions que preocupen, en
serindependents fins on es pugui, en respectar les altres opinions....
PA:La resta de l’Estat , suposo que vol dir, bàsicament, Madrid. Els periodistes són massa militants dels seus respectius mitjans, sobre tot els privats, els han convertit en una mena de religió ,on la doctrina es basa en posar i treure governs més que en informar rigorosament. Només cal veure les portades dels diaris i escoltar determinades emissores de ràdio. Alguns s’han convertit en autèntics predicadors.
A Catalunya, aquesta militància no existeix. Sí que hi ha un periodisme de partit o partidista , però més moderat i poc crític, per no dir gens, amb el poder . Hi ha un defecte comú: es fa periodisme de declaracions, es contrasta poc i no s’investiga . La filtració interessada de dossiers , no té res a veure amb el periodisme d’investigació, que està desapareixent. Trobo a faltar el model anglosaxó, ben documentat amb un fons ideològic però no partidista , sense complexes a l'hora de ser crític amb el poder, sigui quin sigui. Hi ha un altre aspecte que em sembla rellevant perquè demostra el grau de maduresa democr`tica: quan s’equivoquen , és el cas dels grans mitjans americans amb la guerra d’ Iraq, són capaços de rectificar i assumir els errors. Un comportament que mai s’ha donat en cap mitjà de comunicació d’aquí. |
Ets a: 
