|
"Això és un programa de crítica seriosa i volem que ho sigui. No hi ha un altre programa igual: no és un zapping ni una broma. Aquí assenyalem amb el dit, diem com una determinada cadena obre els seus programes informatius, parlem del silenci, el tremend silenci que a vegades es produeix perquè una notícia no interessa" |
|
"Avui dia, hem conformat un estil televisiu d’entrevistes de hi, hi, ha, ha: publicitàries o de pur massatge, com aquelles que ja feia temps enrere Pedrito Ruiz a la Noche abierta. I on la tele s’ha tornat més carnívora, més mossegadora, és en aquelles coses intranscendents que formen part de la vida personal” |
|
"A mi em fa molta gràcia quan diuen allò de jo sóc un professional i “hago lo que me echen”. Com la senyora Alicia Senovilla amb La Máquina de la Verdad. “Está hija no es tuya”, li deien a un pobre desgraciat que curiosament també venia de Canàries. Com rebrega les persones humils, molts d’ells immigrants que necessiten uns calerons" |
|
"Passo per davant d’un col•legi i els xavals surten i em diuen, “Monegal, fote’ls-hi canya”. Això, que és bastant insòlit, no ha tingut una resposta mediàtica per part dels altres companys" |
|
"El Coto Matamoros va tenir un punt de catarsi : “Somos prostitutos, somos unos perros. Yo llego a casa y me dice mi mujer, desgraciado, que estás haciendo para ganarte la vida. Pero es que claro, la tele... Yo estaba hablando media horita del culo de la Pajares y me caía un palito, cada media horita un palito”. I un “palito” és un quilo de les antigues pessetes" |
|
"Es pot ser crític amb la família reial des de Catalunya, que és comodíssim i a més et dóna una pàtina de progre. El que fa el Buenafuente de la Borbonmanía des d’una plataforma estatal té mèrit, però quan ho feia des d’aquí no en tenia cap. Es permet més la crítica política però no la mossegada al propi mitjà" |
|
|
|
|
Quan fa gairebé quatre anys li van oferir realitzar TeleMonegal, vostè s’esperava que tingués tant d’èxit?
No. De fet, feia un any i mig endarrere que l’anterior director de Barcelona Televisió, Joan Tàpia, em proposava traslladar a televisió el que faig a la columna d’El Periódico, però aleshores no m’ho podia compaginar. Finalment vaig deixar la ràdio i vaig pensar: “ara és el moment”. Vam començar amb un programa de 25 minuts, al cap de set o vuit mesos vam ampliar-lo a tres quarts d’hora i ara estem en una hora i mitja. I crec que és el límit.
Davant dels bons resultats d’audiència no li ha picat l’ullet alguna televisió de més abast per traslladar el seu programa?
No. A veure, això és un programa de crítica seriosa i volem que ho sigui. No hi ha un altre programa igual: no és un zapping ni una broma. Aquí assenyalem amb el dit, diem com una determinada cadena obre els seus programes informatius, parlem del silenci, el tremend silenci que a vegades es produeix perquè una notícia no interessa determinats sectors potents que maneguen una cadena. Tot això comporta un risc que una plataforma gran és molt difícil que vulgui assumir; aquest programa no agrada a moltes productores ben instal•lades. Per fortuna estic en una plataforma modesta però tinc pista per córrer. Mai m’han dit: digues això, allò no ho diguis. M’han respectat molt.
Ha rebut algun cop alguna pressió perquè se suavitzi una mica?
Jo he tingut sempre la sort de treballar amb directors que m’han parat els cops. Pressions n’hi ha a tot arreu, el problema és que tu en siguis sensible. Em consta que a El Periódico han patit pressions i a BTV també alguna, però els directors han estat sempre a l’alçada de les circumstàncies.
Com va començar a fer crítica televisiva?
Després de fer crítica de teatre durant deu anys i viatjar per tot el món. Em vaig adonar, et parlo de mitjans dels anys setanta, que el mitjà per excel•lència era la televisió. Abans havia fet moltes coses dins el món del periodisme; també vaig ser corresponsal i director d’un diari de premsa popular que s’editava a tota Espanya.
Ara vostè compta amb un equip que l’ajuda a analitzar els programes, però quan va començar la seva columna li suposaria moltes hores de veure els programes que critica. En el cas de la teleporqueria, en deu ser un gran espectador, no?
És clar, jo sóc com l’entomòleg: haig d’analitzar i mirar tot tipus d’insectes. No faig una crítica culinària, d’això m’agrada i això no. Jo estic a El Periódico des de fa 13 anys amb un quadern, una mica més gros que el que portes tu, vuit, nou hores mirant programes. Ara, si tu em preguntes: Si tu no fossis crític de televisió veuries els mateixos programes? Doncs no. El que passa és que haig de veure-ho tot amb particular atenció a aquells programes que tenen més audiència. Afortunadament, aquí ara tinc un petit equip de set persones i entre tots conformem una manera de veure la televisió.
Ferran Monegal
Vuit, nou hores veient la televisió... Com ho porta?
Em fan revisions psiquiàtriques cada tres mesos. M’ingressen a Sant Boi i es veu que les meves neurones encara estan mitjanament al seu lloc (riu). No, és una feina que m’agrada i crec que llegint les columnes o veient el programa es nota. Procuro no perdre el sentit de l’humor i el dia que em deixi d’interessar ho hauré de deixar. Però la televisió és un mar on pots nedar a diferents intensitats, hi ha contracorrent, hi ha calma... Et trobes de tot. És una feina pesadeta perquè la televisió és una màquina que està contínuament funcionant. La meva jornada laboral no és com si treballés a la Seat o a La Caixa, però això ja passa en general a tot el periodisme. I bé, no és una feina duríssima. Més dur és baixar a la mina o anar a treballar a les sis a una cadena de muntatge, etcètera.
Un article de Jordi Balló a La Vanguardia deia: “Tinc la impressió que els noms fonamentals de la televisió a Catalunya assisteixen al programa de Monegal com si fos un gest d’higienització necessari, una cosa que pot incomodar-los però que entenen que forma part de la seva responsabilitat intel•lectual”. Ho creu? Van al seu programa com al confessionari, per complir un tràmit obligatori però desagradable?
Jo agraeixo aquests comentaris que TeleMonegal és com una farmàcia per on han de passar els professionals per redimir-se. La realitat, però, és que tenim greus problemes perquè vinguin. Avui dia, hem conformat un estil televisiu d’entrevistes de hi, hi, ha, ha: publicitàries o de pur massatge, com aquelles que ja feia temps enrere Pedrito Ruiz a la Noche abierta. I on la tele s’ha tornat més carnívora, més mossegadora, és en aquelles coses intranscendents que formen part de la vida personal. És a dir, per un costat, mossegadors i grans forenses i, per altre, grans pallassos tipus Fuentes i companyia que tenen davant un Woody Allen, un Tim Robbins o un Carrillo i només fan escuma. Nosaltres intentem retractar la criatura que els nostres convidats porten dins segons aquella màxima de Sant Tomàs de “per les seves obres els coneixereu”. Un dels personatges que va sortir més emprenyat, el Jordi González, per exemple. “Jo no he fet això”, deia. “Miri-ho”, li vaig posar dos talls, pam, pam. Els molesta veure’s interpretant aquest paper perquè jo crec que ha arribat un moment en què han deixat de ser conscients del que fan a la pantalla.
Creu que la gent dels mitjans potser no està acostumada a veure invertit el seu paper? És a dir, el Jordi González, que vostè ha citat, és una persona que fa televisió, però no vol protagonitzar controvèrsies televisives...
Aviam, quan el Jordi González comença un programa dient: “El tsunami llegarà a Canarias y barrerá Fuerteventura”... Quan fa aquest tipus de periodisme de “lo que pudo ser y no fue”, com el dia de la grip del pollastre, que ens va deixar a tots acollonits, que a casa ja no menja pollastre ni el canari... A mi em fa molta gràcia quan diuen allò de jo sóc un professional i “hago lo que me echen”. Com la senyora Alicia Senovilla amb La Máquina de la Verdad. “Está hija no es tuya”, li deien a un pobre desgraciat que curiosament també venia de Canàries. Com rebrega les persones humils, molts d’ells immigrants que necessiten uns calerons. És clar que la Patricia Gaztañaga no vol venir o la Premi Ondas d’enguany, Merceditas Milà, flautista d’Hammelin de la ratomàquia Gran Hermano.
Qui més no vol venir?
El Buenafuente, el Sardà de cap de les maneres... Ells són reis en el moment que estan en el seu plató. Compte, és la seva llibertat no venir. Al principi va haver-hi algunes crítiques que en resum eren: el Monegal fa crítica de televisió i a la vegada fa un programa televisiu. No, un moment. Els periodistes on hem de treballar? A les ferreteries i les farmàcies? Jo no m’he transformat en un saltimbanqui que presenta un determinat programa. Això em sembla que ara es comença a entendre.
De fet, m’he estat documentant i no he trobat cap crítica negativa sobre TeleMonegal...
No, el que hi ha és bastant silenci sobre el programa. TeleMonegal ha aconseguit omplir cada dimarts de gom a gom el camp del Barça i només amb gent de Barcelona, perquè la tasca de la Xarxa de Televisions Locals no la comptabilitza Sofres. Malgrat això, cada dimarts tenim 128.000, 125.000 persones fixes durant una hora i mitja, una mitjana de share del 10% des del setembre. Tot el que ha aconseguit aquest programa ho estudia Sofres i també me n’adono jo quan passejo. Passo per davant d’un col•legi i els xavals surten i em diuen, “Monegal, fote’ls-hi canya”. Això, que és bastant insòlit, no ha tingut una resposta mediàtica per part dels altres companys. Però bé, forma part del món periodístic en el qual estem ficats en aquest país. A Catalunya es practica molt el silenci; quan un tema no agrada és millor no parlar-ne. A vegades es diu que a Madrid hi ha moltes punyalades. Aquí les punyalades són a base d’ignorar, de fer com si no existís.
De tots els personatges que han vingut aquí, n’hi ha algun que li hagi sorprès agradablement?
Jo sempre practico aquella sàvia proposta existencial de no esperis grans coses de ningú per no emportar-te gran decepcions. Un cas: el Jorge Javier Vázquez, del Aquí hay tomate. Aquest xicot encara em va semblar més birriós del que em pensava. Poques vegades recordo que una persona que pensés que era una verdadera patata fregida des del punt de vista televisiu resultés un diamant en brut. No. Jo crec que la tele retrata bastant bé als qui la fan. Quan una persona accepta determinats programes... Al món del periodisme tots som una mica gossos, sobretot amb el poder polític i empresarial. Però hi ha graus.
I tots se li intenten justificar? Ningú li ha dit clarament, “miri ho faig per diners”?
El Coto Matamoros. Aquest va tenir un punt de catarsi similar al que va tenir al Loco de la Colina, de Jesús Quintero: “Somos prostitutos, somos unos perros. Yo llego a casa y me dice mi mujer, desgraciado, que estás haciendo para ganarte la vida. Pero es que claro, la tele... Yo estaba hablando media horita del culo de la Pajares y me caía un palito, cada media horita un palito”. I un “palito” és un quilo de les antigues pessetes. Aquí va fer el mateix discurs, seguint aquella màxima de l’últim pirata del Mediterrani, Joan March: “L’home que no té preu és que no val res”. D’acord que amb aquests paràmetres es pot explicar tot, però jo considero que l’home que no té preu és que no es ven, que és diferent. Va ser fantàstica la capacitat que té aquest home, en Matamoros, de fer espectacle amb les seves pròpies misèries amb ell mateix de cos present. Això és interessant; no és una persona precisament tonta, és llest, que no savi, però té el batxillerat del carrer i sap el que és la vida.
En un article a l’Avui, la Pilar Rahola li recordava que vostè és al cap i a la fi un altre “ocellet setciències i rondinaire” de la gàbia mediàtica.
Amb la Pilar Rahola mantenim una relació molt particular, no diré d’amor-odi però si d’afecte i a vegades de rebuig. Hem coincidit en diversos mitjans i ella considera que m’he convertit en una mena d’ocellet televisiu. I sí, però repeteixo, jo no pretenc cap impostura i continuo en el mateix paper. La Rahola també és un ocellet digne d’estudi, ha fet molts papers davant de la tele. Va venir i vam tenir una entrevista una mica turmentosa però ja era això. Jo faig una entrevista sense papers pràcticament, jo no tinc teleprompter, és el que va sorgint.
Davant de bons resultats d’audiència, però, també a alguns presentadors se’ls dona certa llicència per treure pilotes fora. Casos com el del Buenafuente, per exemple.
Sí, però no sobre el propi mitjà. Es pot ser crític amb la família reial des de Catalunya, que és comodíssim i a més et dóna una pàtina de progre. El que fa el Buenafuente de la Borbonmanía des d’una plataforma estatal té mèrit, però quan ho feia des d’aquí no en tenia cap. Es permet més la crítica política però no la mossegada al propi mitjà.
Un exercici d’imaginació. Si s’hagués d’entrevistar a vostè mateix, quines de les seves mítiques preguntes amb mala llet es faria?
Em preguntaria quant durarà tot això, perquè a la televisió vals el teu últim índex d’audiència. Si d’aquí dos anys o tres, o un, no hauré d’acabar a les escales de la catedral cantant El Cóndor Pasa, amb un aparell de televisió a piles posant els vídeos a la gent i passant-li el platet. No seria un mal final acabar així a la porta de la catedral, no em desagradaria.
Ja per últim. Defineixi amb una frase aquests sis personatges.
Julia Otero: En espera de destino
Joel Joan: Un actor estimable que ha trobat un filó televisiu.
Paula Vázquez: (riu) Paula Vázquez és... la reina del bikini.
Andreu Buenafuente: Un xicot que va començar sent graciós i que a TV3 s’havia quedat una mica encallat. Ara, a Antena 3, està fent una tasca bastant més interessant.
Lorenzo Milà: Un bon comunicador, un bon presentador de Telediarios amb o sense corbata. |
Ets a: 
Natàlia Araguàs // Pau Coll (fotos)