Josep Carles Rius, Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

«La crisi no és només econòmica, perquè també divorcia els mitjans i els ciutadans»

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya des del 15 de març del 2007. És subdirector del diari La Vanguardia i màxim responsable del suplement dominical Magazine. Rius ha parlat amb Comunicació21 i ha analitzat les diferents vessants de l'actual crisi i de quina manera afecta el sector de la comunicació. Rius és professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va començar la seva carrera professional a la premsa comarcal. També ha format part de les redaccions del desaparegut Noticiero Universal i d'El Periódico de Catalunya.

Jordi Montaña (text)

Faci’m un breu diagnòstic de la crisi que afecta els mitjans de comunicació.
És una crisi que pateix tothom globalment i que es tradueix en una davallada de la publicitat. Però també hi ha una crisi de model. La premsa escrita, la televisió i la ràdio -per aquest ordre- sabien que hi havia un procés de canvi, sobretot per l’impacte de les noves tecnologies i pel canvi dels hàbits socials. La crisi global ha accelerat aquest procés que s’ha traduït en una caiguda radical de la publicitat que ha posat en evidència els canvis que s’havien de fer. Els mitjans no afrontaven aquest canvi gràcies als anys de bonança econòmica.

Els acomiadaments, les prejubilacions i la precarietat laboral estan a l’ordre del dia?
Aquest procés s‘està fent sota una pressió de la crisi brutal i sota una caiguda radical dels ingressos. Malauradament s'està fent un canvi traumàtic i a corre-cuita que comporta tancament de mitjans i retallades de plantilla amb centenars de periodistes que se’n van a l’atur. Hi ha dos riscos: un de caire laboral i un altre que afecta la qualitat de la informació. Si abans elaboràvem la informació amb 200 periodistes i ara la fem amb 150, el gran risc és que se’n ressenti la qualitat de la informació.

Com va la taula d’anàlisi de la crisi creada pel Col•legi juntament amb altres representants del món de la comunicació?
L’eslògan és "més periodisme". La qüestió és aguantar o augmentar la qualitat per arribar a nous públics i, a la vegada, fer els mitjans sostenibles. Una de les conclusions és tenir mitjans rendibles que tinguin la capacitat de fer informació de qualitat. Tampoc hem de ser apocalíptics, però qui resolgui aquest repte se’n podrà sortir.

A Catalunya, alguns mitjans de comunicació s'aguanten amb una línia d’ajuts governamentals importantíssim
Les ajudes han de ser transparents, que tothom sàpiga qui rep ajuts i quina quantitat. En aquest aspecte, hem avançat en relació a situacions anteriors. Les ajudes són necessàries per mantenir la funció de servei públic de la premsa, sobretot en algunes comarques on, si no fos per les ajudes, la premsa no sobreviuria. Però m’oposo que es financiïn projectes que queden lluny d’aquests projectes socials i que tenen una voluntat comercial.

El nou mapa de la TDT ofereix dubtes a operadors i a institucions públiques locals.
El mapa ofereix motius de preocupació pel que fa a la sostenibilitat de les televisions i quant al fet de si podran complir les funcions socials. Ofereix dubtes sobre si contribuirà a defensar el territori o no. Però és un procés que s’ha de reconduir i meditar, tot i que hem arribat tant lluny que potser és impossible.

Hi ha un excés de televisions locals?
No, però amb la TDT és possible que siguin difícils de sostenir .

La delegació del Col•legi a Tarragona va celebrar la possibilitat que pogués existir una televisió del Camp com a projecte aglutinador. Seria factible?
És una aportació molt positiva i coherent. Si alguna cosa han de fer les televisions és cohesionar el territori. El que realment li fa falta a aquella zona és cohesió, apropar els diferents nuclis de població més importants i que el litoral ajudi a reforçar l’interior. Però si creem televisions que miren exclusivament per la seva localitat, no s’informa del que passa a la localitat veïna, on, per dinàmiques territorials, existeix molta influència.

Tenim set facultats de periodisme amb un alt volum de concentració d’estudiants a Barcelona. El mercat pot absorvir el volum d’estudiants que es llicencien cada any?
Hem de ser curosos. Les set facultats, que evidentment són moltes, responen a una demanda dels joves que volen ser periodistes. Si es redueix el nombre d’estudiants a un cert nombre d’aspirants, se li dirà a la resta que no poden estudiar la carrera. Hi ha dos problemes: una primera frustració que hem ajornat en no confessar a l’estudiant que no tindrà feina, i una segona frustració que té a veure amb la precarietat i les condicions laborals del periodisme actual, que són tan dolentes que hi ha gent que abandona a mig camí per la incompatibilitat amb els seus projectes vitals.

No és un problema exclusiu de Catalunya. A la resta de l’Estat també hi ha saturació
A Espanya hi ha 2.700 llicenciats per any i el mercat no pot afrontar-ho. Hem de redefinir el paper del periodista perquè en una societat de la comunicació oberta i amb internet, es multipliquen els mitjans. La necessitat de comunicar hi ha estat sempre, però ara hi ha moltes més possibilitats. Cal buscar un nou perfil a la figura del periodista.

Però també s’haurien de redefinir els plans d’estudis de les universitats, perquè alguns han quedat obsolets.
Estem en un procés de transició d’un món a un altre. Això obliga a una agilitat que, de vegades, una universitat no té. El perill és que la universitat estigui preparant periodistes del segle XX o de principis del XXI i no periodistes per a mitjan segle XXI. La pregunta hauria de ser: té prou agilitat la universitat per adaptar-se a un canvi com el de la comunicació?

Des del Col•legi, com veuen el pla de Bolonya?
És un projecte europeu i és inevitable. Espanya s’ha quedat sovint fora de les corrents europees. La formació d’un periodista té tres components: la formació intel•lectual que es fa a les facultats, l’ofici i el compromís. Si diuen que ens hem d’apropar a les demandes del mercat, hi ha complicacions, perquè el mercat pot dir: "nosaltres volem tècnics". El perill de Bolonya és fer professionals per a la demanda del mercat i descurar el procés de formació intel•lectual i el compromís. S’han d’atendre aquests tres termes al mateix temps.

El procés de maduració intel•lectual pot recaure en els dos anys de màster
Si és un màster molt tècnic, què? L’equilibri dependrà de les facultats. El mercat no demana periodistes compromesos, aliats dels ciutadans. El mercat vol que compleixin les ordres empresarials. Bolonya és un bon instrument, tot i que dependrà de l’ús que se’n faci.

Hi ha casos de groguisme o desinformació a Catalunya?
A Catalunya no hi ha cap cas d'aquests, però no és un espai tancat, de manera que consumim continguts de la resta de l’Estat. Tenim un periodisme plural, una bona diversitat de veus acompanyada d’un esforç de rigor i profunditat. Hem de fer una mica d’història. En la transició, tant els periodistes com els polítics vam tenir una responsabilitat col•lectiva.

En certa manera anaven de bracet.
Hi havia un objectiu comú que era recuperar l’autonomia i defensar la Generalitat. Aquest procés va fer que els mitjans no fossin prou crítics perquè entre tots teníem una criatura fràgil i petita. A principis dels 80 es necessitava una responsabilitat col•lectiva de país, en canvi als 90 potser ja no ho era. Alguns d’aquells hàbits encara es mantenen. Per als Jocs Olímpics de Barcelona es va repetir i vam haver de demostrar la imatge de Barcelona al món.

Hi ajuda que en institucions com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, la CCMA o el Consell Assessor hi hagi carnets de partit o excàrrecs públics?
No hi ajuda, és evident. El CAC té un punt de partida discutible que és el nomenament a partir de quotes polítiques. Però han fet un esforç per prendre posicions al marge dels seus lligams polítics i han pres moltes decisions per unanimitat. Els polítics haurien de preservar una autoritat moral i no posar-los en entredit com s’ha fet.

El nomenament de Ramon Font sembla un cop d’efecte al currículum parlamentari del seu predecessor, Josep Maria Carbonell.
El nomenament del Ramon Font em sembla molt positiu. Però, hi insisteixo, la tasca de Josep Maria Carbonell va ser del tot responsable al capdavant del Consell de l’Audiovisual.

Si hi ha divorci entre política i ciutadania, també hi serà entre mitjans i lectors, espectadors i oients?
Els ciutadans veuen que la política no està al seu servei i, quant als mitjans de comunicació, passa alguna cosa semblant, perquè ens posen al mateix sac. La crisi no és només econòmica, perquè també divorcia els mitjans i els ciutadans. Els ciutadans no s’han sentit defensats pels mitjans, perquè no els van dir el que passaria. Per això el ciutadà s’informa a través de la xarxa directament i la intermediació del periodista es difumina.

Jordi Montaña

-.-.-.-