Jordi Basté, director d'El Món a Rac-1

«Hi va haver converses per tornar a Catalunya Ràdio»

Ha estat la veu de les nits i dels matins. Del No ho diguis a ningú, el Tu diràs a El Món a Rac-1 han passat uns anys que tenen en comú la figura de Jordi Basté, un dels periodistes de primera línia del nostre país. Basté ha parlat amb Comunicació21 i ha reconegut que hi va haver converses amb Catalunya Ràdio per una possible substitució d'Antoni Bassas, tot i que al final no es va materialitzar. El periodista també ha criticat durament la creació del concepte "crosta nacionalista" i l'estigmatització que pateixen els periodistes d'esports.

Text: Jordi Montaña // Fotos: J.M.

Com portem la ressaca dels resultats de l’Estudi General de Mitjans?
Estem molt contents i encantats. És un premi per la gent de l’equip que es lleva molt d’hora al matí, però per la gent jove és molt important veure que tot té una recompensa.

El rebombori que hi va haver entre Catalunya Ràdio i Antoni Bassas us ha afavorit?
Segur que si un perd i l’altre guanya es fa indiscutiblement una relació causa-efecte, tot i que hem d’admetre que El món a Rac-1 sempre ha anat en pujada i creixent, quan hi havia el Bassas i quan no hi havia el Basté. Anava en increment tant amb l’Albert Om com amb el Xavier Bosch. Ara continua aquesta dinàmica creixent. És consqüència de la marxa de l’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio? El temps ho dirà. Segur que ens estem aprofitant d’alguns oients que han decidit venir aquí, però no crec que la marxa de l’Antoni sigui l’única causa del nostre creixement.

És cert que et van fer una oferta?
De Catalunya Ràdio?

Sí.
En vam estar parlant, però jo tenia contracte aquí i hi estic molt a gust. Reconec que hi va haver converses per tornar a Catalunya Ràdio, però no es va realitzar mai cap oferta en ferm. Rac-1 va apostar per mi a la franja matinal i crec que era irrebutjable.

Últimament es manté la polèmica iniciada per algun grup parlamentari català que assenyala i etiqueta alguns polítics de tenir una “crosta nacionalista”. Sou molt els periodistes de primera fila que a vegades us assenyalen. Això us neguiteja o impedeix fer la feina ben feta?
Des del moment que ens posen un segell, malament rai. Tot comença amb una entrevista del Lluís Mauri d’El Periódico al Joan Ferran i apareix la “celebrada” expressió de la crosta nacionalista.

Aquest concepte fa referència en part als mitjans públics. Com ho veus, tu que has treballat gran part de la teva carrera a Catalunya Ràdio?
Hi vaig estar durant 22 anys i ignoro si hi ha hagut una “crosta nacionalista”. En canvi, sí que s’ha parlat molt en termes nacionals des del punt de vista polític, esportiu, social perquè ha estat la ràdio del país. Feta des de Catalunya que comenta i fomenta l’ús de la llengua catalana i la cultura. Ha fet una feina impecable respecte la cultura catalana. Però la utilització partidista per atacar a un mitjà de comunicació és dolorosa.

Hi ha hagut moments de tensió amb algun polític al teu programa? Intentes mantenir un cert distanciament?
Recordo l’any passat una entrevista una mica crua amb en Daniel Sirera (Partit Popular). Hi ha dies que et sents més o menys còmode. L’any passat em trobava més en fora de joc, però aquest any em sento molt més còmode. La gent que viu en el món polític viu en un permanent síndrome d’Estocolm. La gent s’allunya de la política i l’hem de tornar a apropar. Per això les entrevistes han de ser parlant de tot i que la gent les pugui entendre.

Però si alguns polítics són els que us etiqueten, el que fan és fomentar l’allunyament. Els periodistes sou els transmissors cap el gran públic.
El que veig jo és un allunyament i els hem d’apropar. La política és indispensable per fer país i hem d’aconseguir que tot l’arc parlamentari s’expressi.

I a nivell extraparlamentari? Fins a quin punt hem de donar veu a moviments socials que es troben fora de la política convencional?
També ens agrada tractar temes socials i convertir-la en temes del dia. No han de venir només polítics, cal que hi hagi temes de cultura, econòmics que quan s’ho mereixin tinguin el seu moment de rellevància. Hem de ser transgressors i fer temes que l’audiència no estigui tan acostumada.

Tant en Xavier Bosch com tu veniu del periodisme esportiu i els dos agafeu un programa d’actualitat. Quines dificultats representa aquest canvi?
M’agradaria comentar un fet que m’ha semblat molt injust.

Endavant.
De la mateixa manera que quan l’Antoni Bassas va substituir el Josep Cuní a Catalunya Ràdio era el seu primer any, quan vam començar a fer aquesta primera etapa d’El Món a Rac-1 només volia que se’m comparés al primer any del Bassas, no a l’últim.

I és un punt en contra venir d’esports?
La gent que ve d’esports està molt estigmatitzada. Jo no he fet polítiques, he estudiat periodisme i a la mínima et diuen que no pots parlar-ne perquè no en saps. A mi el que m’agrada és fer ràdio i a mi se m’ha de valorar pel que sé fer com a periodista radiofònic i no pel que sé fer políticament. De totes maneres, les redaccions d’esports tenen un avantatge, que viuen permanentment en la incertesa i la improvització i amb la ràdio la improvització és bàsica, per tant per molt que no ho sembli és un punt a favor.

Parleu del facebook i de sèries americanes, us acosteu a un target més jove a diferència de la cadena SER i Catalunya Ràdio que mantenen un format més tradicional.
Un tret definidor d’aquesta ràdio és un target molt jove, no ve d’ara sinó des dels seus inicis. Amb la incorporació de nous professionals tant a la redacció d’esports o bé en Toni Clapés es va crear com una mena de catarsi general que aquesta era la ràdio del jovent.

Segueixes alguna sèrie en especial, davant del boom que estem vivint?
Sóc un fan entregat de El lado oeste de la Casa Blanca. Em vaig enganxar a la primera temporada de Lost i la vaig deixar aparcada. Em va agradar tant que és un deute pendent que tinc. I ara m’he enganxat “directe a la vena” amb 24, recomanada pel Sergi Pàmies i la gent jove de la redacció.

Quan vas agafar el programa no va canviar gairebé gens respecte en Xavi Bosch.
Sóc partidari de fer canvis paulatinament i no de manera dramàtica. Si el seu programa funcionava, per què canviar-ho? El que he fet és adaptar algunes coses perquè jo m’hi pugui sentir més còmode i que a la vegada puguin obrir el ventall del teu públic. És cert que tenim un target jove, però la secció de cuines, la secció d’economia potser apunten més a un públic més gran.

A la ràdio del matí està tot inventat?
No, però hem mamat de la manera de fer del Luis del Olmo en castellà i del Josep Cuní en català. Hem de variar i és el que fem nosaltres, canviem a partir d’una columna vertebral ja existent.

Finalment, amb quins moments entranyables et quedes a Rac-1 i a Catalunya Ràdio?
A Catalunya Ràdio recordo el primer dia que vaig entrar a treballar. Aquí recordo la primera reunió amb l’equip d’El Món a Rac-1, posant en escena tot el que volia fer. El primer dia de programa al Palau de la Música que va ser un gran èxit.

De Catalunya Ràdio la gent recorda quan us van donar mitja hora més pel programa No ho diguis a ningú o el dia que en Santi Millán et va venir a veure per la finestra.
Va ser una sorpresa total. Em va ensenyar el cul i millor, perquè no el vaig veure i quan ens veiem sempre ho recordem. Recordo un programa que vam fer a casa l’Àlex Crivillé quan va ser campió del món de 500cc.

Alguna nit trista?
Aquí a Rac-1, la de Fresno, davant la negativa de la FIRS de no reconèixer la selecció catalana d’hoquei patins. De totes maneres l’emissora va fer un pas endavant, vam allargar el programa fins a les cinc del matí amb una trama novel•lesca i un guió d’espionatge que radiofònicament va estar molt bé.

T’has proposat mai tornar a fer televisió? Quan vas fer el Gol a Gol va ser una mica precipitat perquè després marxaves cap a Catalunya Ràdio a fer el teu programa.
Va tenir una cosa bona i una altra de dolenta. La dolenta és que anava molt estressat. La bona és que vaig aprendre molt, tenia un equip de gent molt bona i en les pitjors èpoques del Barça que era l’època Gaspart vam fer les millors audiències del programa. L’esport obeeix a una dinàmica extremista, si el Barça va bé tens audiència i sinó també.

Jordi Montaña

-.-.-.-