Josep Maria Martí, director de l'Observatori de la Ràdio a Catalunya

«Bolonya és com el concurs de l’FM, no ens avisen i ens trobem amb les conseqüències»

El director de l'Observatori de la Ràdio a Catalunya i del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Maria Martí, ha destacat la revolada que han agafat casos com l'adjudicació de llicències d'FM per part del Consell de l'Audiovisual o el Pla Bolonya. Segons Martí, els dos casos parteixen d'una falta d'acord previ entre els implicats. Martí ha estat director tant d'emissores locals com Ràdio Reus fins a Ràdio Barcelona. Actualment és membre de la Unió Europea de Radiodifusió (UER) i ha estat professor d'universitat durant 25 anys.

Jordi Montaña (text) // J.M. (fotos)

L’última onada de l’Estudi General de Mitjans revela que es trenca el bipartidisme entre la Cadena SER i Catalunya Ràdio i que Rac-1 puja molt.
La lectura ha de ser positiva. Les pujades de Rac-1 augmenten el nombre d’oïdors de ràdio generalista. Una segona bona notícia és que augmenta un percentatge de gent més jove que escolta la ràdio, trencant la dinàmica de Catalunya, Espanya i Europa on l’audiència de ràdio s’envelleix. Però, tot s’ha de contemplar amb perspectiva perquè amb una onada no n’hi ha prou.

Creu que hi ha un flux d’oients que migra de Catalunya Ràdio a Rac-1?
Estadísticament no queda clar, perquè l’augment de Rac-1 descompensa amb la pèrdua de Catalunya Ràdio. Hem de tenir en compte la tendència dels últims anys i no una dada concreta, i en el moment que es produeix l’augment de Rac-1 veure què els passa a Catalunya Ràdio i a la cadena SER.

El dia que van presentar l’informe de la ràdio 2006-2007, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va dir que hi havia un problema a les graelles de les ràdios generalistes i les va qualificar de “conservadores”. Però no podem negar que hi ha una tendència a diversificar cap a ràdios més especialitzades, no creu que en si existeix una contradicció?
El que feia referència el conseller té a veure amb una evidència publicada a l’informe i és que tots fem el mateix, pels mateixos al mateix moment. Aquest seria el model de competència directa de la ràdio generalista. En les últimes graelles de Catalunya Ràdio sembla que es vulgui saltar això i proposa vies alternatives possibles. És una aposta de risc i hi juga. Però és cert que quan hi ha tanta abundància d’oferta de generalista, en el temps deixa d’exisitir i experimenta una especialització en la informació i l’entreteniment. El model de ràdio generalista d’avui no té res a veure amb el model clàssic.

És una especialització que es troba en els seus inicis i que acabarà amb la plena eclosió d’internet?
Està en els seus inicis. Evidentment, internet serà decisiu per saber cap a on anem. O bé es fa una ràdio complementària que ens permeti consumir-la asincrònicament.

L’especialització de continguts té a veure també perquè el consum a internet és generacionalment molt diferent al de la ràdio convencional?
No, es deu com a conseqüència interna perquè creix l’oferta però no ho fa el nombre d’oïdors. Aleshores, hi ha una fragmentació de l’audiència buscant ràdios que hi donguin els continguts de manera gairebé immediata d’allò que interessa a l’oient. La qüestió és facilitar a l’oient allò que vol: no haver-se d’empassar un programa d’esports perquè el que volem escoltar és el participació que ve després.

Aquest model canviant pot portar a canviar totalment l’estructura del consum radiofònic.
La ràdio de sistema en xarxa arribarà però tots els processos són lents. No podem esperar un canvi radical i sobtat. La transició serà més lenta del que les condicions tècniques i que la implantació d’internet farien esperar.

Aquesta lentitud podria afectar molt el recompte d’audiències perquè el consum de ràdio serà també a través de la televisió digital terrestre (TDT), internet i no tindrem un resultat únic.
La televisió ho té millor perquè fa medició analògica i digital conjunta. Arribarà un dia que si la ràdio vol sobreviure haurà de comptar l’audiència convencional analògica, les ràdios digitals, la TDT i l’audiència de la xarxa i tenir una audiència global. Serà un procés que s’hi arribarà més tard que la televisió que hi ha arribat forçosament gràcies a l’encesa digital.

Caldria instaurar una apagada analògica i instaurar un mètode únic?
El que es farà és tenir en compte que l’audiència està fragmentada en diferents suports, cosa que no li succeeix a la televisió.

Què li dóna més confiança la llarga trajectòria de la Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC) o el major número d’entrevistes del Baròmetre i el menor marge d’error?
Confiança la donen tots els sistemes de medició que estiguin basats en una metodologia rigorosa i diria que els dos tenen aquesta característica. Però hem de tenir en compte que tots els estudis d’audiències són una convenció. És a dir, en el cas de la televisió tots els operadors s’assenten i assenyalen un tipus d’estudi com a referència per posteriorment poder contractar la publicitat. Per molt bo que sigui un estudi, cal que el sector se’l cregui.

Canviem de tema, el repartiment de llicències d’FM del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) és equilibrat arreu del territori? Creu que hi ha una certa parcialitat al darrera del concurs?
Cal que la gent es pregunti si s’han donat totes les freqüències que es podien donar i en segon lloc, si és equilibrat a nivell territorial abans que es faci el concurs. Tots els sistemes concessionaris els passa el mateix que els estudis d’audiència. Hi havia un organisme públic que va fixar que el cap de gabinet fos llicenciat en geografia i història, més que res perquè li pensaven donar des de bon inici al llicenciat en geografia i història. Hi ha un aspecte que mai es valora i sempre és a posteriori que és la inèrcia històrica del sector que és basar-nos en un condicions prèvies en un concurs.

Què vol dir que cal discutir les condicions inicials?
Sempre he estat partidari que els concursos a Catalunya siguin sobre aquesta base: primer, són aquestes les freqüències? Segon, estan ben equilibrades territorialment? Tercer, són aquestes les condicions?

I quart, s’assenten tots els operadors i se’ls pregunta si hi estan d’acord?
Exactament, perquè crec més amb l’acord de regulació amb el sector que no pas amb la regulació vertical. El que cal en els organismes públics és obertura cap els operadors públics i privats i sobretot pensar que en aquest país, tal com indica l’Informe de la Ràdio, hi ha coexisteixen operadors que no tenen regulació com Ràdio Nacional d’Espanya o Ràdio 4, operadors públics que sí que estan regulats com Catalunya Ràdio, operadors privats que no estan regulats i un nombrosíssim tercer sector que actua des d’una perspectiva comercial i que no estan regulats.

L’espectre radioelèctric dóna per més? Com podem motivar el pas d’emissores que emeten en ona mitjana a la FM?
L’espectre no és il•limitat. Però abans hauríem d’aclarir les condicions d’emissió de totes les emissores i saber quina influència negativa tenen totes aquelles ràdios il•legals, al•legals i no controlades que hi ha. Aleshores els tècnics ens podrien dir si l’espectre té més capacitat o no. La sensació que tenim és que l’espectre està saturat.

El nivell dels estudiants ha pujat o baixat?
És un problema que té a veure amb l’educació en general i el context cultural. També hi ha problemes que són estructurals i inherents en el propi sistema universitari com posar com element definidor perquè un pugui escollir una carrera una nota de tall. Penso que hi ha carreres que a més requereixen unes determinades habilitats i predisposicions. A la facultat arriba gent amb unes notes altíssimes i amb una predisposició zero cap el que és l’ofici. La nota de tall no ha de ser l’únic element definitori.

Aquest model seria com els estudis d’INEF on cal superar unes proves físiques?
Exacte, un estudiant de periodisme als disset anys ha d’haver llegit algun diari i tenir cert gust per la cultura i el coneixement. No podem tenir alumnes que són metges marejats en veure sang.

Aleshores vostè vol “apropar” la distància que separa el primer curs d’universitat amb el batxillerat.
A la vegada que cal acompassar el nivell d’exigència unversitari amb el nivell d’exigència social i evitar que l’estudiant es trobi en un ambient postuniversitari hostil. I no em refereixo a nivell d’empreses, ho dic a nivell global de societat a vegades molt diferent al que es mostra durant la carrera.

Pla de Bolonya, com a director de departament què en pensa?
Ha passat com el concurs de l’FM. No ens han avisat a les prèvies i ens hem trobat amb les conseqüències. Vam donar per suposat que faríem Bolonya sense haver discutit què comportaria en cas d’implementar-ho. És normal que els estudiants es queixin perquè ningú els ho ha explicat, hi ha hagut un enorme problema de comunicació. A més és un problema que afecta a professors, universitats. Cal un consens social entre tots els actors implicats.

Quin és l’estat de salut del sector?
En comparació amb la televisió, tenim la sort de que estem segurs de que no tot val per tenir èxit. Després quan observes i analitzes certs discursos informatius t’adones que hi ha una certa dosi d’opinió barrejada amb informació. En canvi a Catalunya no passa. Esperem que sigui una grip i no sigui una malaltia endèmica.

Finalment, destacaria algun professional o emissora?
Com a director de l’Observatori de la Ràdio a Catalunya he de ser neutral. Però els programes a destacar sempre són aquells que tot i el seu èxit d’audiència i comercial, aporten alguna cosa nova. La ràdio avança en la mesura que hi ha una sèrie de gent que innova. I en el cas de la ràdio local és aquella que jo sé que només la puc escoltar al mateix lloc i que es nota el pas de la vida de l’indret a través de les ones, deixant aspectes formals de qualitat professional en segon terme.


Jordi Montaña

-.-.-.-